La normalitat es torna teatre amb «Dones com jo«. És molt difícil aconseguir la naturalitat al teatre. Normalment, les companyies tendeixen a exagerar una mica la interpretació a l’hora de pujar sobre un teatre. Una cosa que ens sembla molt normal donada la falta d’escenografia d’un escenari.
Però llavors anem a veure a les noies de T de Teatre, les anem a veure i veiem que la naturalitat no s’ha de buscar per enlloc, la naturalitat està o no està. I a «Dones com jo» hi és, i molt!
[youtube http://www.youtube.com/watch?v=fF-NB67pOlE]
Quatre noies. Quatre amigues. Quatre vides. I molts somnis. Amb «Dones com jo» se’ns introdueix en una història entre quotidiana i extraordinària, una història que ben bé li pot haver passat a algú o ben bé és impossible que li passi. De tant normal que és sembla impossible. I viceversa. O potser és que ens trobem davant d’una història estrafalària però interpretada d’una manera tan natural que sembla que sigui, fins i tot, possible. Sí, deu ser això…
Sigui real o no sigui real, a «Dones com jo» el públic s’ho passa realment genial. Les quatre actrius aconsegueixen fer-nos riure i fer-nos emocionar per parts iguals. La complicitat que hi ha entre elles brilla sobre l’escenari que s’omple de somnis, s’omple d’idees esbojarrades i s’omple de ganes de viure. Perquè, per molt que el temps vagi passant i sembla que tot es vagi torçant, a vegades està bé, molt bé, deixar sortir a aquella nena trapella que tothom tenim a dins.
Les «Dones com jo» són totes aquelles dones que van assistir al Teatre Condal i que després van sortir d’allà amb un enorme somriure i unes enormes ganes de viure.
