La Villarroel torna a programar una meravella de les seves; Dones de ràdio, escrita per Cristina Clememente i dirigida per Sergi Belbel. Es tracta d’una obra en català, d’uns 90 min de durada, protagonitzada per Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego.
Dones de ràdio, una divertida comèdia amb el càncer de pit com a eix central
Les tres actrius es posen en la pell de tres dones unides per una malaltia; el càncer de pit. Però, PERÒ, atenció i abans que ningú es faci una idea equivocada, us diré que el que anem a veure és una comèdia. No és un tema divertit, la vida de les protagonistes no és gens divertida en el moment present, però, el resultat del text de Clemente, és una història plena de sentit de l’humor durant la qual ens fem un tip de riure.
No vull fer espòiler i no us explicaré gaire més sobre l’argument de l’obra, però, sí que he de recomanar-la a tothom, per molts motius:
- En primer lloc, per l’actuació de les tres dones que pugen a l’escenari de La Villarroel, estan estupendes cadascuna en el seu paper, molt diferents entre si, molt creïbles i autèntiques.
- En segon lloc, pel guió, que és amè, veraç, realista i fresc, tot i la cruesa del tema que tracta.
- I, en tercer lloc, perquè és una lliçó que tothom hauria de rebre, que ens explica com se senten les dones que pateixen un càncer de mama, quines són les seves preocupacions, algunes de les quals no són les més evidents per la resta de mortals. Crec que és com la lliçó de “cerca-lejos” del “Barrio Sésamo”, com una classe de primer nivell d’humanitat.
A una dona que pateix càncer de pit, més enllà de si es morirà, li pot preocupar el fet de quedar-se calba, i no, no “ja veus tu quina tonteria”. Perquè les coses són com són i no s’han d’anar comparant. No cal que diem que no és greu no tenir cabells si penses que et podries morir, quedar-se calba per una quimio és una putada, i ja està. Doncs com aquesta, unes quantes.
Un bon tàndem creatiu: Sergi Belbel i Cristina Clemente
El director, Sergi Belbel, que fa una màgia intel·ligent en escena i que ens sorprèn constantment, ha dit de Clemente que “sap fer fàcil allò tan difícil de ser profunda sense ser pretensiosa i fer riure sense caure en la caricatura”. Totalment d’acord.
L’obra té un ritme enèrgic i, tot i que al principi no ens acabem de situar, ens porta cap a un punt de trobada i de comprensió que agrada i fa somriure quan el descobreixes, segur que estareu d’acord amb mi.
Dones de ràdio és una obra fantàstica i rodona, amb la que m’he emocionat i he rigut moltíssim, i l’he viscut amb molta complicitat perquè jo, com la Rosa, l’Àgata i la Carol, també he patit un càncer de mama i m’han tallat un pit i m’han posat un pit nou que no és un pit i no ho sembla, i sé de què va.
- El que més m’ha agradat: les bromes sobre coses tan reals en el procés i elles tres, que són brutals.
- El que menys: Res. M’ha agradat tot.
