Crítica de Laia Ruiz
Nota: 7 sobre 10
Vam entrar al Romea, dijous al vespre, ben xops, però l’ambient es va caldejar ràpidament dins la sala gràcies a quatre dones, si m’ho permeten, molt i molt potents: Teresa Vallicrosa, Anna Casas, María José Peris i Mamen García. Potents pel que fa a presència dalt de l’escenari, a qualitat interpretativa, a la veu, … i al to també.
La Júlia és una actriu madura, alcohòlica, que interpreta la Germana Bel, en una sèrie televisiva, des de fa molts anys. De cop i volta s’assabenta de que volen matar al seu personatge… i es transtorna absolutament (tot i que ens deixa entendre el text, que, abans, tampoc no estava massa centrada la Julia).
L’obra comença forta, directa, diferent… i mal parlada. Ens trobem davant d’una comèdia negra força original però que, malgrat no ser un context gaire rutinari (la majoria de nosaltres no som actrius lesbianes que fa onze anys que fem de protagonistes en una sèrie, interpretant una monja), ens parla de sentiments que tots hem patit, de relacions destructives que tots hem vist o n’hem sentit a parlar, a casa nostra o a la del veí, parla de la vida i de les seves misèries.
Per això ens «toca» i ens hi identifiquem. Parla del maltractament físic i psicològic, de l’orgull, la prepotència, la dependència emocional, del poder i la fama, de la possibilitat d’escollir si aguantar o marxar, de la possibilitat que marxant ens fiquem a Guatepeor, fugint de Guatemala. Però bé, qui no arrisca no triomfa, no?
L’escenografia em va semblar fantàstica, tan senzilla, tan ben pensada i aprofitada. Introduint recursos molt originals, com el d’un noi que fa d’atrezzo i de «chico para todo», que mou els decorats transformant l’estança… Genial.
A mi em va semblar que al final defallia i, escoltant comentaris, vaig veure que no era l’única que tenia aquesta percepció. potser li sobraven uns 20 minuts. A part d’això la recomano i li poso un 7/10.
