En Pau Vinyals s’endinsa en la seva història familiar per construir un monòleg sobre la família i el pes del passat a “El gegant del Pi”, a la Sala Fènix.
El Gegant del Pi: un nen vestit de Spiderman ens explica la història de la seva família
A partir dels records d’un nen vestit de Spiderman, en un poble de Girona, coneixem la família del Pau: la mare, el pare, la germana, l’avi i l’àvia. Una àvia que té un plat que li surt molt bé, el peix cruixent. Una recepta que passa de generació en generació.
Però aquest Pau nen és conscient de què a casa, al poble, hi ha coses que no es diuen. Tots tenim secrets. Tots tenim un monstre a dins. Tots callem perquè tots tenim secrets que hem de callar.
En Pau, avui, ha comprat un pis al Raval amb la seva parella. Aquest fet, que ja és prou important en la seva vida, fa que els records tornin a sobreeixir. I, per damunt de tots, el record de l’avi. El padrí. En Pi.
Els records, borrosos, plens de silencis, faran que en Pau vulgui investigar la seva família. Esbrinar els secrets. Saber qui era el seu avi.
“Jo no sabia que el meu avi era franquista.”
Joc de llums i ombres
Enmig de l’escenari, la dutxa del pis del Raval. Al voltant, res. Només un joc de llums i ombres que es mouen amb el monòleg. Ombres que semblen amagar alguna cosa. Llums que intenten il·luminar els secrets més foscos.
L’escenari de la Sala Fènix fa que tot sigui molt proper. Ho podem tocar. Gairebé podem veure el padrí del Pau, en Pi, mentre passegen enmig dels camps de blat. Gairebé podem sentir l’olor del peix cruixent de l’àvia.
“No venguis res!”
En Pau Vinyals fa una interpretació intensa
En Pau Vinyals fa una interpretació intensa, plena de matisos, d’alts i baixos, de ràbia, de tendresa… i ens mostra les seves incoherències mentre ens fa de mirall i ens ensenya les nostres. L’actor i el seu alter ego es despullen davant nostre. Ells no tenen secrets.
Aquell nen vestit de Spiderman, un dia, va anar-se’n del poble per poder fer el que volia. El poble, petit, tancat, ple de silencis, era una presó d’on havia de fugir.
“Vull ser Tortell Poltrona”
Aquell nen vestit de Spiderman es fa gran i descobreix que no tot és blanc ni negre. Que no sempre tenim l’opció de triar. Que la vida, de vegades, tria per nosaltres. Que hem de jugar amb les cartes que tenim i intentar fer-ho el millor possible. Que la família és el que ens queda quan ja no ens queda res.
El text, de Pau Vinyals, està molt ben dirigit per Pau Vinyals i Júlia Barceló
Un text difícil que han sabut posar en escena sense fer escarni de res ni de ningú. Per damunt de tot el muntatge hi flota molt d’afecte que s’impregna en cada paraula i cada gest.
“El teu avi era molt bona persona.”
El Gegant del Pi, a la Sala Fènix, és un monòleg que ens parla de conèixer el passat per poder avançar cap al futur. Però també ens parla de la família, de l’amor incondicional dels avis, de les herències que no són materials.
Un monòleg que es mou entre el riure i el plor. Un text que guanya en una sala com la Fènix, on la proximitat és la clau.
- Allò que m’ha agradat més: la interpretació. Meravellosa. El text: punyent i, alhora, tendre.
- Allò que m’ha agradat menys: ha estat pocs dies en cartellera. Aquest monòleg cal que arribi a molta gent. Ha de tornar a les cartelleres teatrals.
