Crítica: El Lago de los Cisnes – Ballet de Moscú

Nota: 7 sobre 10

“El lago de los cisnes” de Txaikovski que hem pogut veure al Teatre Tívoli és una de les peces musicals més conegudes de tots els temps. Quan escoltem la seva melodia, de seguida ens vénen al cap imatges de blanques i etèries ballarines que dansen dalt l’escenari. Coupé, plié, demi-plié, jeté, pirouette ..

Aquesta ballet, el primer que va crear Txaikovski, es va estrenar el 1887 al Teatre Bolshoi però no va ser ben acollit pel públic. L’autor va fer tants canvis per adaptar-la que s’ha perdut bona part de la versió original. No va ser fins la seva presentació el 1895 al Teatre Mariinsky de Sant Petesburg, amb una nova coreografia, que va aconseguir l’èxit que ha perdurat fins avui.

L’hem pogut veure moltes vegades però sempre hi trobem alguna cosa diferent. Fins i tot s’ha fet una adaptació cinematogràfica – un trhiller psicològic “Black Swan” (Cisne negro) – interpretada per una esplèndida Natalie Portman que exemplifica molt bé la lluita entre el bé i el mal que defineix aquest ballet. Dues cares d’una mateixa moneda. Dos cignes iguals, un blanc i un negre. Un bo i l’altre dolent.

El Ballet de Moscú, sota la direcció de Timur Fayziev, ens ofereix una versió d’aquest clàssic romàntic que narra la història d’amor entre Odette (Cristina Terentieva) que, victima de l”encanteri del mag Von Rothbart, s’ha convertit en un cigne i el príncep Sigfrid (Anatoly Ustinov) que s’enamora perdudament d’ella quan la veu ballant a mitjanit, moment en què pren forma humana. L’encanteri només es trencarà quan un home valent i fidel es casi amb ella.

El malvat mag Von Rotbart, però, pretén amb males arts que Sigfrid es casi amb la seva filla Odile que és idèntica a Odette Amb aquest propòsit, es presenten a la festa de Palau on Sigfrid confon Odile amb Odette i s’enamora d’ella. Finalment, l’engany és descobert i el malvat vençut. Es trenca l’encanteri.

Els colors predominants d’aquest ballet són el blanc i el negre que representen la llum i la foscor, el bé el mal, encapçalat per Von Rothbart en forma d’un ocell gegant. Es contraposen amb el vermell de la roba del bufó i els acolorits vestits de les pretendents del príncep.

Tot i la correcta actuació dels protagonistes i del nombrós grup de ballarins que es mouen amb una sincronia excel·lent, hi ha factors que desllueixen el resultat final. Trobem a faltar, i molt, l’orquestra en directe: la música enllaunada i el ballet no s’avenen gens. És de suposar que les dimensions del Tivoli i l’alt cost econòmic que això suposa no ho permeten. Tampoc hi ajuda gaire l’escenografia: el decorat es veu passat de moda (molt lluny d’altres produccions d’aquest mateix ballet) o les freqüents pauses per aplaudir que fan difícil seguir l’argument. Els merescuts aplaudiments s’haurien de reservar per al final de la funció.

De vegades pensem que el ballet és només l’harmoniós moviment dels ballarins i d’una bona partitura però és molt més que això. És un art tan complet que també necessita de l’acompanyament d’una orquestra que toqui la música en directe, d’un ampli espai (escenari) en què hi càpiguen tots els membres de la companyia i d’un decorat que l’envolti adequadament, fent lluir els ballarins. Només així podrem gaudir d’aquest gran espectacle que és el ballet. Si no, ens sembla poc, com m’ha passat amb aquesta versió de “El Lago de los cisnes”. Llàstima !

Dades tècnques – El lago de los cisnes de Txaikovsky

Espai: Tivoli

Director: Timur Fayziev
Coreografia: Lev Yvanov & Marius Petipa

Repartiment:
Odette/Odile: C. Terentiev
Sigfrid: A. Ustinov
Von Rothbart: A. Terentiev
Bufó: P. Raykov



Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *