Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8.5 sobre 10
Descobreix la nostra selecció de teatre Barcelona
L’obra de teatre «El largo viaje del día hacia la noche« arriba al Teatre Romea.
Un día tranquil d’estiu. Una família gaudint del dia a la seva casa destiu. Tot sembla plàcid. El mar, les gavines, la boira… Les converses són disteses, hi ha ganes de riure, de passar-ho bé, d’evitar enfrontaments… però de mica en mica ens adonem que, sota aquesta aparença de tranquil·litat, hi bullen secrets que fan mal, que ningú no vol dir en veu alta, però que tots van insinuant. Tots coneixen els secrets de tots, però tots fan veure que no. Tots dissimulen i intenten mantenir l’aparença «apenas acabas de empezar, aún estás a tiempo de dejarlo» li duen tots a Mary, sense que nosaltres, el públic, sapiguem de què parlen. Ens fan sentir com si en haguessin convidat a prendre el te i la família volgués mantenir les formes davant nostre. Parlen amb segones. Ells s’entenen, nosaltres no.
Però el dia és llarg i les temptacions són moltes. Cadascú busca refugi en allò que li convé més: l’alcohol, la morifina. I quan totes dues coses actuen, cauen les màscares i es traspassen totes les línies vermelles.
A aquest espectacle de Barcelona ens presenten al que, en teoria, era una família aparentment feliç en un entorn feliç, a la nit es converteix en un niu d’escurçons, d’animals preparats per saltar a la jugular dels altres, per especejar-los, Ja no hi ha contemplacions. L’amor, l’afecte que semblava que els unia, es converteix en ràbia, en culpa, en ressentiment. I la caseta d’estiu deixa de ser una llar acollidora «tienen una buena excusa para quedarse en los bares y no volver a casa». «Ya sé que tu sigues pensando que esto es un hogar» diu Mary, però admet que li agradava anar de gira amb James perquè «allí no tengo que fingir que gobierno un hogar».
Tots tenen alguna cosa que retreure als altres. Tots culpen els altres de la seva vida, del que han viscut, del que han fet, del seu fracàs, del seu present. «El pasado es el presente y tambien el futuro». Es retroalimenten en una espiral que va creixent. L’endemà serà un altre dia d’estiu. L’endemà es repetirà tot el procés. «Siempre nos hemos querido y siempre nos querremos. Más vale no remediar las cosas que no tienen remedio». No es traca d’aniquilar els altres, es tracta simplement de fer mal. I tots, sense excepcions, fan mal a la resta de la família. I fent mal als altres, es fan mal a ells mateixos. «Me siento sola» diu Mary, I James li respon «eres tu la que nos abandonabas».
A El largo viaje del día hacia la noche ens mostren un escenari minimalista, amb quatre cadires i poca cosa més, que permet lluir amb molta força a un text dur, que ens mostra de forma crua les relacions enverinades entre una família que no se sap ben bé si està junta perquè tots s’estimen, o perquè els retrets i el sentiment de culpa la mantenen així. Potser és tot plegat, el que fa que aquesta família continuï endavant.
La il·luminació va marcant el pas del temps. Del matí lluminós, a la nit, amb llums tènues. El vestuari, d’època, de color clar, fresc com correspon a l’estiu. l’ambientació sonora, amb el mar, les gavines, la sirena de la boira, ens ajuda a situar-nos, però el text ja és prou explícit i, en alguns moments, resulta redundant.
Una gran intepretació de Vicki Peña, que ens commou amb la seva manera de parlar, la seva manera de moure’s, els gestos… Mario Gas, comença una mica pla, però a poc a poc va creixent i ens ofereix un James Tyrone prepotent a estones, ressentit, abatut o colèric, un actor que recita Shakespeare a casa pequè sap que mai no ho podrà fer en escena. Alberto Iglesias, Jamie, i Juan Díaz, Edmund, i María Miguel, Cahtleen, no es queden enrere. Ens fan una bona interpretació dels seus personatges.
A aquesta obra de teatre de Barcelona veiem un text molt dur però molt proper. És un drama concentrat en una família, en una caseta d’estiu, però es podria extrapolar a moltes famílies, a moltes cases. És actual i ben viu.
