El somriure al peu de l’escala
Nota: 7 sobre 10
El somriure al peu de l’escala, escrita per Henry Miller i dirigida per Ramon Simó, és una reflexió sobre el paper de l’artista en la societat i la distància que hi ha entre personatge i persona. Som el que semblen o portem una màscara que ens protegeix del món?
Un somriure al peu de l’escala qüestiona el paper de l’artista en la societat actual
Als volts de 1948, Miller va rebre l’encàrrec de fer un obra per acompanyar una sèrie de dibuixos de Fernand Léger sobre el circ i l’escriptor, que sempre s’havia sentit atret per la figura del clown, va acceptar. El projecte, però, no va tirar endavant perquè Léger va considerar que l’obra era massa personal i no s’equivocava gens … com podreu veure al Lliure de Montjuïc. Curiosament, aquesta és l’única obra de Miller basada en un personatge de ficció.
El somriure a peu de l’escala narra com, després de molts anys d’èxit i de fer riure milers d’espectadors, el pallasso August (Jordi Martínez) es pregunta si és capaç d’anar més enllà. De convertir aquestes rialles tan fàcils d’obtenir en un somriure de felicitat: un sentiment més profund i perdurable que doni sentit a la seva existència.
L’únic que vol l’August és fer feliç el públic
“Jo volia alguna cosa més: donar-los la felicitat” – diu l’August – però quan ho intenta és rebutjat pel públic que exigeix que torni el pallasso que els fa riure. L’August, trist i decebut, abandona el circ i inicia un llarg procés de reflexió en recerca de la seva identitat. «Ningú no coneixia l’August, ni tan sols els meus amics» diu. Un camí d’introspecció que el condueix de nou al punt d’origen: el circ.
Dalt l’escenari conviuen els dos mons de l’August. El del circ en què l’acompanya tota la “troupe” integrada per l’empresari (Joan Arqué), el pallasso Antoine (Oriol Boixader), la música (Tanja Haupt) i l’acròbata (Griselda Juncà) que interpreten números plens de moviment, música i colors amb un element escènic sempre present, l’escala que simbolitza el circ (potser també el seu procés d’ascenció vers l’autoconeixement?)
El somriure al peu de l’escala té un punt nostàlgic que ens retorna els espectacles de circ de la infància on no falten les típiques trompetes, els colors llampants, les pica-baralles entre el llest (Arquette) i el babau (August), els divertits jocs de paraules (“estuprefacta” per “estupefacta”) o alguns gags que ja van poder veure fa un parell de temporades a Rhumia però que continuen fent-nos riure per la seva simplicitat.
Jordi Martínez alterna el paper de pallasso amb el d’home-artista que busca el seu lloc en el món
Per una altra banda, veiem un August sol que reflexiona a peu d’escala, sota els llums que acompanyen els seus diàlegs interns. Encara que d’entrada no ho sembla, es podria dir que El somriure al peu de l’escala és un monòleg amb un únic protagonista, en Jordi Martínez, que ja recuperat de l’accident ha pogut interpretar l’obra amb la solvència que el caracteritza. Amb dues cares diferents, ben interpretades: la del divertit pallasso que ens fa riure i la de l’home-artista que busca el seu lloc en el món. Qui sóc jo?
Com deia a l’inici d’aquesta ressenya, Un somriure al peu de l’escala és una obra íntima i personal, amb freqüents tocs d’humor però amb un rerefons profund que convida a preguntar-se qui som i què separa la nostra persona del nostre personatge. Segurament ens diem, com fa l’August. «Jo vull ser jo mateix» però potser ens adonem que la distància entre persona i personatge no és tan gran com pensem i, passat el temps, ens sentim tan còmodes amb la nostra màscara que ja forma part de nosaltres mateixos, de la nostra persona.
Dades tècniques EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA, Espai-Lliure Montjuïc
- Basada en el text de Henry Miller (1948)
Dirigida per Ramón Simó - Interpretada per:
Joan Arqué: empresari
Oriol Boixader: Antoine
Tanja Haupt: música
Griselda Juncà: acròbata
Jordi Martínez: August - Producció: Teatre Lliure
