Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8.5 sobre 10
Arriba una obra de teatre a Barcelona que parteix des d’una xifra molt alta: 100.000€
Què prefereixes, 100 000€ ara o 1 milió d’aquí a 10 anys? Aquesta és la pregunta que és el punt de partida d’aquesta obra de teatre. En Toni la planteja als seus dos amics, Héctor i Paula, mentre esperen que arribi la seva parella, la Berta, per sopar plegats. La pregunta la planteja la Berta, psicòloga d’èxit, als seus alumnes d’un màster perquè en treu conclusions de les repostes que rep.
En Toni, un triumfador no es pot estar de fer la pregunta a Paula, una ecologista extremista, que treballa en una ong, que rebutja tot allò que no sigui natural… una dona que es mou per uns principis molt ferms. En Toni, el seu marit, és una persona que intenta tirar endavant un petit negoci (un bar), sense massa èxit, que s’estima la seva dona i s’adapta als principis d’ella sempre que pot. La Berta és una triomfadora en la seva professió, segura de si mateixa, segura de conèixer la gent amb qui tracta, segura de què ella sap tot de tothom…
La pregunta, un joc que podria ser innocent, acaba convertida en un joc pervers quan deixa de ser un joc i passa a ser real. L’espiral que s’enceta acaba destapant secrets entre les dues parelles… l’espiral va pujant i pujant de to i nosaltres i només podem quedar-no esperant a què esclati. La cadena de retrets i de confessions acaba destapant que ningú no és el que vol representar, que tots s’han posat una màscara i que tots interpreten un paper davant dels altres. “Si jo em puc empassar els meus principis tu et pots empassar el teu orgull”, li diu Paula a Héctor.
Ni en Toni és un bon amic tan desinteressat, ni la Paula té uns principis tan forts, ni l’Héctor té tan poca autoestima, ni la Paula té tantes raons per sentir-se la mestressa del món. El final d’aquesta obra de teatre, amb sorpresa inclosa, podria donar per una altre sopar entre amics, si això fós possible… i ens deixa amb el pensament: i nosaltres, què hauríem fet?
David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert borden els seus papers. Des d’un bon començament queden tots retratats: el triomfador, l’ecologista defensora dels febles, el fracassat, la professional prepotent absolutament encantada amb ella mateixa però tots aniran fluctuant, canviant i perdent la seva màscara davant dels altres. “El test no parla de 100 000€ o d’un milió. El test parla de ser o no ser. I jo no vull ser com tu”, li diu Paula a Toni. “La borsa, el tarot i el test: tots juguen amb les persones”. El teixit de relacions entre els quatre estè ple de forats i no s’agunta per enlloc.
A aquest espectacle de Barcelona ens trobem amb un escenari que representa un menjador de disseny, gran, i molt car. Estem a casa del Toni, el triomfador, i es nota que és a casa seva, es nota que ell és qui té diners i, de forma sibilina, ho fa notar als altres. El vestuari i la caracterització estan molt ben dissenyats. Veient els quatre personatges podríem dir, abans que obrissin la boca, qui és cadascú.
El Test és una obra de teatre que cal veure. Perquè el text és molt inquisitiu, ens fa riure molt, però ens fa tenir un rau-rau a dins i ens fa estar intranquils. Perquè els actors ho fan molt bé, són convincents, hi posen ganes, es nota que gaudeixen del que fan. Perquè la direcció és encertada i el ritme de l’obra no decau en cap moment. Les situacions es succeixen i sempre són imprevisibles i els girs de l’obra són sempre soprenents i punyents. Una obra de les que fan pensar dies i dies.
