Alícia Gorina dirigeix l’adaptació d‘Electra, les tres Electres que ha fet Albert Arribas. Els textos d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides han estat despullats d’arguments i personatges secundaris i ens deixen només els protagonistes de la tragèdia, les tragèdies.
Perquè aquesta Electra no és una tragèdia. En són tres. Una rere l’altra. Tres muntatges que en són un. Tres muntatges que són la mateixa tragèdia vista i posada en escena amb perspectives diferents.
Electra, al Teatre Lliure, revisa les tres “Electres” gregues
Èsquil, Sòfocles i Eurípides no tenien la mateixa visió del teatre, del que havia d’explicar, de com havien de ser els personatges i com havien d’entomar allò que la vida els portava. I Alícia Gorina ha sabut reflectir aquestes diferències.
- La primera Electra és la d’Èsquil. Una Electra representada per un cor de Cariàtides, amb un molt bon treball de caracterització. Un cor que va fent fluctuar el text d’un membre del cor a l’altre. Una Electra on els personatges estan abocats a la tragèdia de bell antuvi i ho saben. No tenen cap més opció que seguir el destí que està marcat. Una escenografia buida que el cor va construint amb els seus cossos. Un color terrós omple l’espai. Un text recitat amb força. Música corporal. Tots els elements reduïts al cos i la veu. No hi ha res més. I és molt potent.
- La segona Electra és la de Sòfocles. Ara són unes estàtues les que interpreten uns monòlegs on cada personatge, cada estàtua, explica la història en la part que li pertoca. Un treballador del museu va il·luminant els elements, com de passada, amb les seves llums de feina. És l’element que lliga el passat amb el present. La tragèdia antiga amb l’avui. Sòfocles fa parlar els seus personatges donant-los raons per fer el que fan. Hi ha la raó al darrere de cada acte. Hi ha un déu que dirigeix el món, però els homes decideixen.
- La tercera Electra és la d’Eurípides. El cor, ara despullat de la seva caracterització de Cariàtide, es mou per l’espai de forma lliure. El teatre s’ha obert i ja no ocupa un espai marcat i tancat. Electra apareix com un personatge amb molta força. Fins i tot, Clitemnestra hi alça la veu. A Eurípides les dones sembla que dirigeixen l’acció mentre que els homes són només una titella.
Una direcció que fa brillar a tothom
El cor, format per Ariadna Chillida, Fermí Delfa, Marta Margarit, Clara Mir, Pau Oliver, Àlex Pujol, Joan Sentís i Carla Vilaró, és un grup homogeni, on tots destaquen i alhora saben fondre’s dins del cor. La direcció d’Alícia Gorina fa que cadascun dels actors tingui un moment brillant sota els focus per desaparèixer de seguida dins del gruix del cor. Hi ha molta continuïtat en el moviment del cor. Hi ha molt de talent en aquests actors que treballen formant un equip molt sòlid.
L’escenografia de Xevi Oró està formada per unes caixes que formen un escenari alçat al principi i que, amb cada autor, van canviant per convertir-se en un magatzem d’un museu, un bosc, la casa d’Electra, un altar de sacrificis… Uns elements molt bàsics que donen molt de joc.
La il·luminació de Quim Algora està molt ben dissenyada. Tot l’espectacle té un aire polsegós, daurat, de capvespre. Una il·luminació que sembla la llum del sol, quan els espectacles es feien a l’exterior i no existien els focus ni altres estris.
El vestuari, dissenyat per Adriana Parra, està molt ben fet. Especialment la primera i segona Electra, amb un vestuari que ens recorda, encara que sigui de lluny, les túniques gregues. Amb la caracterització d’Alba Quintós, que ha recreat unes Cariàtides espectaculars, és un conjunt imbatible.
Alícia Gorina ha creat un muntatge que, segurament, hauria estat del gust d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides
Un muntatge on el cor és el centre d’aquestes Electres. Un muntatge on el text fa que seguim tres maneres de veure la tragèdia. Un muntatge on Alícia Gorina ens mostra les moltes facetes que tenia la tragèdia grega.
I, sobre tot, Alícia Gorina ens mostra que el teatre clàssic grec és ben viu i que allò que ens explica és molt més actual que no ens pensàvem. Gelosia? Odi? Amor? Ràbia? Enveja? Por? Amistat? Sentit del deure? Tot això ho trobarem al Lliure. Tot això ho trobem als clàssics grecs. I tot això ho podem veure gràcies a Alícia Gorina.
Enhorabona al Teatre Lliure i Alícia Gorina per permetre’ns gaudir d’aquest espectacle. Trobo a faltar més clàssics en els escenaris.
- Allò que m’ha agradat més: Text, direcció, interpretació. Tot. Una tragèdia (tres tragèdies) grega que arriba als escenaris.
- Allò que m’ha agradat menys: Hi he donat moltes voltes… i no, no hi trobo res que no m’hagi agradat.
