Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10, sense dubtar-ho
El primer que veiem quan s’alça el teló a Els dies feliços és un desert. Un desert pedregós, àrid, sense vida. Bé, sense vida no, perquè al bell mig, enclotada en un forat entre les pedres, hi ha la Winnie (Emma Vilarasau), que dorm. La llum és crua. No hi ha ombres. I en aquest desert és on viu la Winnie. Hi viu i hi passa els dies, dies, que per ella són tots iguals però alhora sempre hi troba alguna diferència. És un món sense canvis que va canviant. “És un món estrany”. I ella s’ha adaptat a viure en un món així.
Sense possibilitat de moviment, només li queden la veu i la seva expressió per comunicar-se amb el món que l’envolta que, en aquest cas, a més de les pedres i del no res, és en Willie, el seu marit. Winnie sembla que parla sola. Parla, garla, xerra, parloteja, no calla. I necessita en Willie, les orelles d’en Willie, la presència d’en Willie per tirar endavant. Amb en Willie, la Winnie hi fa tots els papers: d’esposa abnegada, de mare protectora, d’amiga que dóna conversa…
La Winnie viu enclotada i immobilitzada en el desert. I malgrat tot intenta dur una vida “normal”, amb rutines, amb pautes per passar el dia. Intenta no perdre la curiositat i qualsevol petitesa li sembla un gran descobriment. S’hi aferra amb totes les seves energies, perquè qualsevol petitesa pot ser un canvi en la seva rutina diària. Una bossa amb uns quants estris és tot el que necessita. Alguns li fan falta cada dia, per a la seva rutina: la pinta, el mirallet, el raspall de dents, les ulleres… d’altres, són elements que colpegen perquè sorprenen en aquell entorn: una pistola, una caixeta de música… En les seves paraules, la Winnie es repeteix, parla de tot i no parla de res. Ha reduït el seu món a allò que té en aquell moment i accepta que, tal vegada, el món pot quedar-li encara més reduït. I ho fa tot amb optimisme. Intentant trobar-hi el costat bo, però sempre traspuant una certa amargor. “I ara, què? I ara, què? I ara, què?”.
L’Emma Vilarasau ens ofereix una actuació brillant. Passa per totes les facetes: està feliç, trista, avorrida, enutjada, amoïnada, exultant… Amb la seva veu, a estones estrident, a estones suau, a estones apagada… va deixant anar un text que commou. Té moments de drama, té moments de clown, té moments de tendresa, de moments en què posa dels nervis a tota la platea… La segona part, en què només té el cap fora de les roques, és excepcional. En un moment en què els monologuistes estan de moda, veure l’Emma Vilarasau és tota una lliçó de com s’han de fer les coses.
L’Òscar Molina és en Willie. Les orelles de la Winnie. Aquell que dóna sentit a la vida de la Winnie. I ens convenç a tots. Ens fa veure l’home atordit per la xerrameca constant de la seva dona, l’home que intenta ser sempre allà amb ella. Els seus grunyits i les seves poques ganes de conversa poden ser perquè ja és una persona així, de poques paraules, o perquè la Winnie parla tant que se li han passat les ganes de parlar a ell.
Una escenografia molt acurada, ben treballada. Un desert dur, de pedres, res de sorra, sense plantes, inanimat, sec, eixut, inhòspit. Il•luminat en tons grocs, vermells, blancs, que encara fan més cru l’escenari. Un desert que es menja la Winnie, que la sepulta. Podria ser el desert, podria ser la pròpia vida. Podria ser el desert, podria ser una casa qualsevol perquè hi ha cases que són més desèrtiques que el desert, on les paraules tenen tan poc oients com al desert, on la rutina es menja les persones i va tallant les ales fins a sepultar-les. Com la Winnie.
Molt ben trobat l’efecte d’eco de la segona part, que fa que la solitud de la Winnie encara sigui més patent. I els sons que arriben de no se sap ben bé on… com amenaces llunyanes o possibles nous descobriments.
Un text per parlar-ne durant dies i dies. Una interpretació que deixa amb la boca oberta. Un muntatge molt bo en un escenari ideal.
