El teatre Gaudí ens apropa Enmig del camí, un musical de petit format. Molt petit format. Un musical que ens demostra que la vida passa en una bufada… en una hora.
Enmig del camí, el nou musical del Teatre Gaudí
Rai Borrell interpreta un nadó… que, en un no res, és un nen petit… i que ja és un adolescent… i ja és un home… i ja és pare… i, de sobte, és vell… Amb cançons i música de Bernat Hernández, davant nostre, veiem el cicle de la vida. En Rai Borrell canta el que sent i veu quan és un nadó…
«Aquests són els meus pares? Què lletjos que són!»
I va cantant les diferents etapes que viu. I, mentre va fent-se gran, canvia l’escenografia, canvia el vestuari… i ens fa servir a nosaltres, el públic, d’amics de l’escola, de companys de gresca, de família, de veïns… Nosaltres som l’intèrpret comodí, mut, que li serveix de contrapunt.
L’home que tenim al davant pateix un trauma a la família, i nosaltres en som testimonis… i veurem com aquest trauma el rosegarà per dins sempre. I no podem fer-hi res.
Un musical que és el cicle de la vida i compta amb cançons que gairebé són poemes
El cicle de la vida es tanca del tot amb l’entrada de Bernat Hernández (que ahir va substituir en Marc García) i el final de l’espectacle. Un tancament net, bonic que, tanmateix, ens deixa un mal regust. Hem estat espectadors d’algú que pateix i no hem fet res.
Les cançons, gairebé poemes, ens parlen amb molta sinceritat de les etapes de la vida. En Bernat Hernández podria haver escrit amb moltes metàfores, però és directe. Poètic però directe.
Un espectacle per deixar-se endur
L’escenografia està formada per un munt de caixes que en Rai Borrell mou per anar construint les seves joguines de nen petit, una muntanya, casa seva, un bressol… El moment Karaoke és espectacular: gaudiu-lo i deixeu-vos anar. És un moment meravellós dins del muntatge.
Unes veus en off acaben d’arrodonir el text. Són els moments on el diàleg substitueix la música. Pocs moments, però són els moments que marquen un canvi en la vida de l’home. Els diàlegs sense música són les bufetades que li dona la vida. Les bufetades de la vida mai no són amb música, són ben sonores, però no duen música al darrere.
La direcció de Marc Vilavella fa que el text flueixi amb l’escenografia, que l’escenografia i la vida de l’home vagin de la mà, que l’home avanci però sempre senti que és «enmig del camí».
Enmig del camí, al Teatre Gaudí, és un musical de molt petit format que ens mostra el cicle de la vida. Però no és només això. També ens posa a nosaltres, el públic, davant d’algú que pateix… i no fem res. Ens porta a preguntar-nos quantes vegades hem estat en aquesta situació… i què hem fet. Enmig del camí és com un conte bonic que amagat malsons al darrere.
- Allò que m’ha agradat més: la història i la narració visual.
- Allò que m’ha agradat menys: hi ha moments en què el piano se sent massa damunt la veu i costa seguir les paraules.
