Crítica: Falstaff

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 10 sobre 10

Una obra de teatre de Barcelona molt potent. Això es Falstaff al Teatre Akadèmia

Falstaff és un personatge potent que apareix en tres obres de William Shakespeare però, malgrat ser una perla entre les perles, mai no va tenir una obra dedicada exclusivament a ell. A Les alegres comares de Windsor hi té un paper rellevant, però no s’explota prou la seva personalitat, és l’excusa per fer aparèixer altres trames i altres personatges que roden al seu voltant.

En aquest muntatge, el teatre Akadèmia ens ofereix un homenatge al personatge. Ell és el centre de l’obra. És un muntatge Falstaff-cèntric. Aquí, Falstaff rep el reconeixement que calia donar-li. Un personatge com ell, se’l mereixia.Falstaff, barrut, bevedor, lasciu, lladre, garrepa, interessat, mentider, manipulador, encisador, bon amant, egoista i egocèntric, timador, llepa, brut, estafador, aprofitat, jugador… un immens supervivent… un Falstaff que omple l’escenari fins i tot quan no hi és.

La seva història, es creua amb la història d’Enric IV (un excepcional Mingo Ràfols), un rei que ha aconseguit la seva corona amb conspiracions i guerres i que té por de perdre-la pels mateixos motius; i amb la història de Hal, el futur Enric V, un hereu que vol viure la vida al màxim abans no li arribi el moment de succeir el seu pare. Les històries es creuen en un teixit de breus escenes que ens expliquen, amb detall, com Enric V ha arribat al poder, com intenta conservar-lo, com els mateixos nobles que un dia el van recolzar ara intenten treure’l de la corona; com viu tot això en Hal, l’hereu; com la història sembla que passi de llarg de les tavernes però s’hi acaba endinsant i afecta a tothom. Una història que no només es decideix en grans palaus, amb una copa d’or, també es decideix davant d’una gerra cervesa.

Falstaff s’aprofita de tot i de tothom. L’amistat amb Hal li convé i el tracta ara com un igual, ara com algú superior. Hal en treu tot el profit que pot de Falstaff, ell també és un aprofitat i un mentider, quan li convé. Un món on tothom fa les coses per interès. No hi ha ni amics ni amants veritables, només són eines per aconseguir un objectiu. Alguna cosa que aprofiti. Uns personatges que viuen la vida de manera diferent quan cal afrontar responsabilitats. Hal, convertit en Enric V, assumirà el tro amb totes les conseqüències… Falstaff no entendrà que el món que ell coneix ja ha canviat. La Història continua… als palaus i a les tavernes. Qui s’hi adapta, sobreviu.

L’escenografia està molt ben recolzada pels canvis d’il·luminació, separa espais i diferencia les escenes amb molta claredat. Tot i ocupar el mateix escenari, sabem molt bé quan som a la taverna, al palau, al camp, a la guerra. Un treball molt ben coordinat que s’apreua des del primer moment.

El vestuari barreja peces elisabetianes amb alguns complements actuals que, és que distorsionar, donen força a una comèdia amb aires de farsa. Un vestuari molt ben estudiat per situar-nos ben bé en una determinada època, però picant-nos l’ullet en detalls que ens porten a avui… i que estan tan ben integrats que no desentonen ni grinyolen.

La direcció d’aquest espectacle de Barcelona ha aconseguit que el muntatge tingui un ritme trepidant, que no es perdi l’interès en cap moment, que les històries ens mantinguin desperts perquè volem saber què més passa… no volem un “continuarà”. La combinació d’escenes de palau i de taverna ens manté alerta, no volem perdre’ns detall d’unes històries que ens atrapen des de la primera escena, on Enric IV ja ens descobreix que la seva corona no està tan segura com sembla.

És una obra coral al voltant de Falstaff. Llevat de Francesc Orella, que interpreta aquest personatge tan imponent, els altres actors interpreten més d’un personatge. Si diem Francesc Orella està imponent, hem de dir també que els altres no lli queden enrere. Xavier Capdet, Emilià Carilla, Mercè Managuerra, Mingo Ràfols, Rafel Ramis, Jordi Robles, Jordi Sanosa i Teresa Vallicrosa completen un repartiment de luxe. Francesc Orella. Falstaff, és l’estrella d’un muntatge que es recolza també en la resta d’actors i actrius que, a pessics, ens van mostrant una història d’Anglaterra que no trobarem mai als llibres. Una història que passava a les tavernes, als bordells, als jutjats dels pobles petits, al costat del riu, al carrer…

Enguany es commemoren els 400 anys del naixement de William Shakespeare. Aquest muntatge és un bon homenatge al Bard, i a un dels seus personatges més divertits. Un personatge que, quan el veiem, tots pensem que no ens agradaria tenir-lo a la vora però que acabem estimant-lo tant com tots els altres. Perquè sí, ja sabem que Falstaff és estafador, mentider, aprofitat… i tot el que vulgueu… però es fa estimar de veritat, perquè també és un personatge vital, optimista, rialler, bromista, divertit… Falstaff ho té tot. I, en aquest muntatge, a sobre, té la veu i la forma de Francesc Orella. No es pot demanar més.