Crítica: Fantàstic Ramon – Teatre Lliure

Fantàstic Ramon es una faula tendra i esbojarrada sobre la diferència i l’acceptació. Amb humor, sensibilitat i un repartiment inclusiu, l’obra convida a repensar què entenem per normalitat.

Fantàstic Ramon: un conte tendre i esbojarrat sobre la diferència

Al Teatre Lliure, Claudia Cedó ens regala una obra valenta, delicada i profundament original amb Fantàstic Ramon. Lluny de les dramatitzacions habituals sobre la diversitat, l’obra ens endinsa en un univers màgic i ple d’humor on el que és “estrany” esdevé fantàstic i revelador.

Cedó, amb la seva mirada lúcida i empàtica, construeix una faula contemporània sobre l’acceptació, la por i l’amor incondicional, tot passant per moments d’una tendresa i comicitat memorables.

Quan la diferència es converteix en miracle

Ambientada al poble fictici de Santa Aurora de la Pietat, la història arrenca amb la il·lusió d’una parella que espera un fill. Però el que arriba al món no és un nadó convencional, sinó un ésser de drap que trenca totes les normes.

Lluny de caure en la caricatura, Cedó utilitza aquest element fantàstic per parlar de les expectatives socials, dels prejudicis i de com les famílies —i les comunitats— s’enfronten a allò que no poden controlar ni comprendre.

Un repartiment inclusiu i una direcció lliure

El text de Fantàstic Ramon és ric, ple de metàfores i girs inesperats, i la direcció de Cedó juga amb la imaginació i la teatralitat amb una llibertat que es contagia.

L’obra està interpretada per un repartiment inclusiu, amb actors amb i sense discapacitat, que fan que l’escenari sigui un espai d’autenticitat i força. La interpretació de la Vanessa Segura brilla especialment, aportant una humanitat desbordant amb el seu personatge.

Màgia escènica per qüestionar la normalitat

Amb una escenografia acurada i una música que embolcalla l’espectador en aquest món de fantasia, Fantàstic Ramon no només emociona, sinó que també qüestiona. Què vol dir ser normal? Què passa quan l’amor topa amb la por? Cedó no ofereix respostes fàcils, però ens convida a mirar amb uns altres ulls. I potser, com el poble de Santa Aurora, també nosaltres acabarem estimant allò que abans no compreníem.

• El que més m’ha agradat: el discurs que té l’obra i la crítica social tan clara i valenta que planteja. Cedó ens parla sense embuts, amb una sensibilitat admirable, d’una realitat que sovint incomoda, i ho fa amb una intel·ligència teatral brillant.
• El que menys m’ha agradat: que, de vegades, l’humor fa que ens riguem de coses que potser no haurien de fer gràcia. Encara que és part de l’encant de l’obra, em vaig trobar reflexionant després sobre alguns riures incòmodes.