Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 6.5 sobre 10
Fingir és una obra de teatre que no és una obra de teatre, és un embrió del que podria ser. Un joc entre dos actors i el públic que están en un sala de teatre com podrien estar en un pati d’escola… i si juguessim a què estem actuant? I si juguéssim a què aquí hi ha públic? I si juguéssim…?
A partir del joc, amb una maleta com la de Mary Poppins, on els actors trobaven tot allò que necessitaven, comença una espiral d’escenes, que avancen, tornen enrere, acaben i recomencen… és un assaig, experimentar amb el que es podria construir, fer i refer. Sense escenografia. Als assajos inicials, quan es munta un espectacle, no hi ha escenografia. Només un dibuixos a terra, guixats… com en un pati d’escola. I si juguéssim…?
Una interpretació molt professional que ens mostren molts dels registres que es poden veure damunt d’un escenari. Proven i tornen a provar què poden fer per construir un nou espectacle. Una interactuació amb el públic molt ben treballada.
Juguem a què el hi ha public. Juguem a què el públic fingeix que es creu que allò que passa a escena és real. Juguem a què els actors fingeixen que no saben que el públic està fingint.
Un joc. Fingir. I quan tot acaba cal recordar que només hem vist un assaig, que no hem vist res acabat. I que el públic només érem part de la imaginació dels actors.
estimat Nicolás. potser hauries de jutificar la teva puntuació, oi
Benvolgut Quintí,
costa molt puntuar el teatre. Qualsevol obra de teatre implica una feina de mesos que no es veu quan els actors surten a escena. I això s’ha de valorar. Però també s’ha de valorar si el muntatge, al final, arriba i comunica alguna cosa al públic. Fingir juga amb el públic però no aprofita massa aquest joc. Es queda en un divertimento sense anar més enllà. El treball dels actors és bo. El muntatge es queda curt.