Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10
Us agrada el agrada un teatre que fa preguntes? El teatre que acusa? El teatre que exigeix respostes? El teatre que us mostra les misèries alienes i també les pròpies? … La resposta és SÍ? Doncs aneu a veure Frank V al Teatre Lliure. Perquè Frank V és això i molt més. Des de l’escenari us mostraran un món que us penseu que coneixeu, però que preferiu mantenir en la distància perquè us creieu que així no us esquitxarà. “Tenim els dits en guants blancs que tot el que acaronen van ensangonant”.
Perquè Frank V és una obra que ens parla de la banca i de les seves martingales. Dels seus tripijocs (“el nostre món és un món brutal”)… i també de la nostra inacció davant de les seves actuacions. És això i, afortunadament, també és una opereta. Una opereta que parla de la banca, dels banquers (“Sou uns gànsters!” “Només són uns banquers en dificultats”), dels clients que hi confiem, dels polítics, de la justícia (una justícia evidentment cega)… I sort que és una opereta! Si fos una tragèdia, seria per tallar-se les venes.
Amb cançons amb un ritme alegre (“siguin iens, lires, dòlars o pessetes… a les nostres butxaquetes”) ens van passant per davant dels nassos tots els tripijocs que fan la banca, la justícia i el poder polític, per quedar-se els diners de la gent, per manipular, per mantenir-se en el poder a perpetuïtat.(“Sempre hi haurà rics i sempre hi haurà pobres”). Sense cap mena d’escrúpol, sense cap mena de vergonya, i amb impunitat total. Una obra escrita al 1959 que ben bé podria estar escrita ara, només amb els titulars sobre corrupció, economia, justícia, govern… que van sortint als diaris en els darrers mesos. Una obra actual que ja té 40 anys.
El text del musical Frank V i les cançons tenen molta força. Les cançons formen part del text, no són incrustacions per fer bonic. En alguns casos, fins i tot, la cançó es podria recitar sense música i no hi hauria cap diferència. Però s’ha de reconèixer que els arranjaments musicals donen molta vida a una obra que ens mostra un món trist, ple de males bèsties, “de llops en la fosca nit”.
Els actors fan una gran interpretació. No només actuen, sinó que canten i ballen. I ho fan molt bé. Els moments corals eren de gran força. I el grup Obeses és una gran troballa per al teatre que caldria no desaprofitar en futures col•laboracions.
Un vestuari acurat, fosc, amb una única nota de color, morat, que es manté dins del to fúnebre. I el maquillatge també fúnebre: ulls foscos, les conques dels ulls fosques, els llavis negres, sobre una cara emblanquida que donava a tothom un aspecte cadavèric.
L’escenografia molt ben aconseguida. Cal destacar el centre d’escenari mòbil, que va canviant la decoració segons l’escena. La il•luminació és molt acurada i crea clarobscurs en escena, il•luminat l’acció puntualment allà on es desenvolupa i creant jocs d’ombres en els laterals.
Una gran direcció d’actors. Cadascú en el seu paper, sense sortir-se’n ni un moment. Uns moviments d’escena que omplen l’escenari de banda a banda i, fins i tot, la sala. Molt ben coreografiats, sense ser gens forçats.
I en la funció d’ahir, a més, cal aplaudir molt l’actor Enric Arquimbau, que va patir un accident en què es va lesionar el braç. I malgrat que no podia moure el braç esquerre, malgrat el dolor que devia sentir, va continuar la funció fins que ja no va ser necessària la seva presència en escena. En la cançó coral final ja no va aparèixer i tampoc no va saludar. Dedueixo que el devien portar a l’hospital. Es mereix un aplaudiment extra. Va demostrar que és tot un professional. Un GRAN professional.
