Nota: 9 sobre 10
L’internacional i prestigiós Ballet de Moscú, dirigit per Timur Fayziev, ha interpretat Giselle al Teatre Tívoli durant el mes d’agost. Aquest famós ballet que es va estrenar a l’òpera de París el 1841 és un dels màxims exponents del Romanticisme, nascut a Alemanya i Gran Bretanya a finals del segle XVIII i que es va estendre per Europa durant el s. XIX.
Si no es coneix l’argument i els personatges de Giselle poden passar desapercebuts alguns dels seus subtils i delicats matisos ja que, encara que la bellesa dels balls parlen per ells mateixos, estan tan vinculats a la trama que formen un tot.
Giselle, un espectacle prestigiós del Ballet de Moscú
En el primer acte entra a escena Giselle, una jove i ingènua camperola de caràcter malaltís a qui li agrada ballar. La seva mare no li permet fer-ho per por que mori abans de casar-se i es converteixi en una willi (esperit de les noies que són abandonades pels seus promesos abans del casament). Giselle rep les atencions del guardabosc Hilarion però el rebutja perquè està enamorada de Loys que és, en realitat, el príncep Albrecht disfressat d’aldeà que la festeja només per divertiment.
Comença la festa de la verema i arriben els convidats. Entre ells, el príncep de Courtland i la seva filla Bathilde, promesa d’Albrecht. Giselle és escollida reina de la festa i balla, amb el permís de la seva mare, però Hilarion interromp la celebració i descobreix l’engany d’Albrecht. Giselle, traïda i desesperada, embogeix i mor de pena.
En el segon acte apareixen les willis i la seva reina Myrtha que juren venjar la mort de Giselle que s’ha unit a elles. Hilarion va al bosc a visitar la tomba de la jove però el sorprèn la nit i les ànimes de les difuntes acaben amb la seva vida. Més tard, el penedit Albrecht arriba amb la intenció de fer-se perdonar per Giselle que es fa visible per avisar-lo que Myrtha vol atreure’l i fer-lo ballar fins la mort.
L’amor incondicional de Giselle i el seu alè aconseguiran mantenir viu el príncep fins que arriba la matinada i marxen les willis. És l’única manera de salvar-lo. Quan es fa de dia, però, Albrecht descobreix que no pot retenir l’ànima de la seva estimada i aquesta ha de marxar amb la resta d’esperits, presonera de l’eterna maledicció.
Com és habitual en els ballets romàntics, el pes de l’argument recau en l’amor impossible entre Giselle i Albrecht. Ella, morta per un desengany amorós, s’ha convertit en un esperit del bosc; ell ha sobreviscut gràcies a l’alè de la jove. Pertanyen, doncs, a dues dimensions irreconciliables: la terrenal i la sobrenatural. Per això, malauradament, no podran mai estar junts i viure el seu amor.
La separació entre aquests dos plans també s’observa en l’escenografia i el vestuari. En el primer acte, els camperols són al camp durant la verema i ballen danses populars. El segon se situa en un món sobrenatural, envoltat d’una fantasmagòrica boirina blanca, on els esperits nocturns de les willis – que porten com a sudari el blanc vel de núvia – dansen tota la nit sota la llum de la lluna.
El vestuari dels ballarins ens permet saber en quin pla estem i a quina classe social pertanyen els personatges, sobretot la reialesa que porta luxosos vestits. Veiem també molts elements simbòlics com l’espasa (poder i noblesa), les flors (puresa i ingenuïtat), la lluna (irrealitat, somnis) i sobretot el blanc … dels tutús, de les sabatilles, dels núbils vels, de la boirina, de les flors, de la lluna…
La interpretació de Giselle per part del Ballet de Moscú és impecable, amb una tècnica i precisió excel·lents. Els moviments dels ballarins són elegants, harmònics, eteris, d’una delicadesa difícil de descriure: tandú, plié, semi-plié, coupé, cambré … Abunden especialment els salts i les puntes que semblen enlairar-los per damunt del nivell del sòl, fent-los més lleugers, com si volessin.
El magnífic ball del segon acte és difícil d’oblidar. L’angelical aparença de la reina Myrtha i la seva cort de willis contrasta amb les seves mortíferes intencions: com dues cares d’una mateixa moneda. Amb moviments delicats i formació militar – com un esquadró de la mort – esperen pacientment l’arribada dels imprudents que gosen visitar el bosc de nit, per matar-los. Ballen i ballen sense descans. Els seus ondulants braços semblen fulles d’arbre mogudes per una suau brisa. La perfecta sincronització d’un grup tan nombrós demana sens dubte l’exigent direcció de Fayziev i un gran esforç de concentració i incomptables hores d’assaig per part dels ballarins.
A contracor, però, apunto una reflexió. Tot i l’esplèndida execució de Giselle per part del Ballet de Moscú, aquest ballet – com tots – ha estat concebut per ser acompanyat de música d’orquestra en directe. Quan això no és així, l’espectacle no llueix en tota la seva magnitud i ens quedem amb la sensació que falta alguna cosa. El ball no és un fet artístic aïllat sinó que s’imbrica plenament amb els elements que l’envolten; bé sigui la música o el decorat, massa simple, que no s’adiu amb l’elegància d’aquest ballet.
L’amor impossible, la fatalitat, la vida, la mort, la innocència, la realitat, els somnis, les diferències socials… Tots els elements del Romanticisme conflueixen en Giselle per crear un ballet d’extraordinària bellesa que ens transporta a un món regnat pels sentiments però on l’amor està condemnat irremediablement al fracàs.
