Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10
El Lliure ens ofereix l’obra de teatre Hamlet, un clàssic que torna als escenaris, de la mà de Pau Carrió
Un enfocament diferent del text ens presenta un Hamlet jove, molt jove, culte i educat, sensible… però al mateix temps, amb aquell punt de rebel•lia davant dels adults, de desgana, de passotisme enfront d’un món on se sent incomprès. Pau Carrió fa que els personatges parlin amb molta ironia i sarcasme. Les frases tràgigues i angoixants del text original, aquí prenen un aire d’humor negre, que fa que el públic rigui, malgrat estar davant d’una tragèdia. Les rèpliques i contrarèpliques, dites amb rapidesa, com un joc de “i jo més” arriben amb molta efectivitat. Horaci i Hamlet parlen com a col•legues, amics de tota la vida que s’ho poden dir tot i tot s’ho accepten. Rosencratz i Guilderestein semblen dos fills de papà, consentits i aviciats, disposats a servir aquell que els ofereixi més… l’amistat és relativa.
El que compta és el que es pot treure dels poderosos, els beneficis que se’n poden obtenir. Ofèlia, la noia obedient que també té puntes de rebel·lió, que acaben ofegades per amor al seu pare, però que no desapareixen i es queden dins, bullint, convertint els passos d’Ofèlia en uns passos forts, que piquen a terra, com si l’energia de la seva rebel·lió hagués de sortir per algun lloc. El drama queda soterrat sota un bri d’humor, sovint molt càustic. El públic riu però la tragèdia queda ben palesa. Una tragèdia que va més enllà de Hamlet… no és només la mort del seu pare, i la possible venjança… també hi ha la lluita d’interessos, els tripijocs de cadascú perseguint els propis beneficis… i la impotència de veure que una sola persona no pot lluitar contra tot i arreglar-ho tot. “Alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca”. Si només fós “alguna cosa”… Hamlet es troba sol en un combat que li va massa gran.
Pol López interpreta un Hamlet ple de matisos, hi veiem el dubte, l’alegria, l’angoixa, el sarcasme, la desesperació, la tristesa… Un Hamlet que no viu les coses a mitges, les pateix profundament. Pol López broda la seva interpretació, tot i que en alguns moments, el discurs era una mica atropellat… però, veient com és el personatge, assumim en alguns moments que li toca parlar així, amb pressa, amb molta rapidesa, com si el pensament anés massa ràpid per tot el que vol dir. Un adolescent rebotat, amb punts de passotisme, que viu en un món que no li agrada, però que és el seu. Un Hamlet amb el gest de “què pesats que sóu els pares!”, amb posat de voler marxar, amb respostes desganades, avorrides com si sempre li preguntessin el mateix. Un retrat d’un adolescent molt ben aconseguit.
En Pau Vinyals, Horaci, és el que en el cinema en dirien un roba escenes. Genial. Un personatge que omple l’escenari fins i tot quan està en un racó. Ple de matisos, amb els gestos molt estudiats. Tot ell era expressió i sentiment: la postura del cos, les mans, el gest, la veu, els ulls… Un personatge que parlava fins i tot quan estava callat. Horaci és el “pagafantas”, l’amic que sempre és allà, per aguantar els rotllos d’en Hamlet, un amic amb qui sempre s’hi pot comptar. Un amic que mai no li farà ombra, que no té ni la classe ni la categoria de Hamlet, però que és fidel i lleial. L’amic que sempre seguirà en Hamlet faci el que faci, intentant posar un punt de seny i de prudència. Un actor a tenir en compte i no perdre de vista. Com a Rosencratz és el fill de papà, el noi de casa bona, a qui dóna un aire de perfídia, de postureig, d’aparences. Un personatge afectat que menteix fins i tot quan respira. Un personatge del que no es podria refiar ningú. Ni ell mateix.
Marc Rius, és Laertes. Marc Rius ja havia estat en l’adaptació de Hamlet que es va fer a la Sala Atrium, així que ja venia amb els deures fets, per dir-ho d’alguna manera. Tot i que allà no interpretava el mateix personatge (allà va interpretar Claudi). Un bon Laertes, sec, responsable, contingut, una persona a qui li bull la sang per dins i se li nota, que es vol controlar. També és un personatge que, quan li convé, sap atansar-se als poderosos per aconseguir-ne alguna cosa.
A aquesta obra de teatre ens trobem amb una escenografia dura, formada per blocs de formigó que formen una paret de dalt a baix de l’escenari, convertint-lo en una caixa tancada, angoixant, una mena de trampa d’on no ens podem escapar. Però la caixa no és tancada. Els blocs de formigó són grans portes que s’obren i es tanquen per deixar entrar i sortir els personatges que apareixen de qualsevol costat, com en un joc de fet i amagar. Una caixa de sorpreses que no deixa endevinar qui ha rere de cada porta, si és que hi ha algú. Un escenari despullat que dóna molta força a la paraula i al gest, ho potencia. No hi ha punts de fuga… els ulls han de mirar els actors, que atrauen com un imant…
La solució de convertir el combat final en un combat d’esgrima, en un món actual on la gent ja no va amb espases, però on l’esgrima és un esport elitista, és un encert. Els vestits foscos passen a ser uniformes blancs que contrasten amb el gris del fons. Les figures queden retallades i resalten, sembla que surtin d’escena i es llancin damunt la platea.
El Hamlet del Lliure és un muntatge on els actors trenquen la quarta paret, saludant el públic, parlant-hi, donant instruccions als tècnics de so i de llums, o esquivant els dos tècnics que porten l’atrezzo, mínim, que es fa servir: quatre banquetes allargades que són l’únic mobiliari que veurem. Amb un bon joc de llums i les instruccions de Hamlet o els discursos de Xicu Masó, el públic deixa de ser un espectador i passa a formar part del muntatge.
Un Hamlet potent. Un text que sempre és actual. Un muntatge que sorprendrà, que agradarà, que no deixarà indiferent… un muntatge d’aquells que donen per parlar dies i dies, i que recordarem sempre.
