Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10
La Nawal Marwan va patir molt. Va patir per un amor que va desaparèixer, un món que no li dóna opció (“treu-te la roba o agenolla’t”) per un fill que va desaparèixer, per un poble que desapareix sota la guerra, per unes idees, per defendre el que ella creu, per uns fills que li arranquen dels braços i que, un cop retrobats, estima i no estima alhora. La Nawal Marwan té la tragèdia impregnada a la pell, i la ràbia dels segles damunt les seves espatlles. I malgrat això, vol tallar-ho.
La seva àvia li va dir que la ràbia passa de generació en generació i que la Nawal ho ha de tallar. Ha de ser diferent. “Aprèn a llegir, aprèn a escriure, aprèn a comptar, aprèn a parlar… aprèn A PENSAR… per sortir d’aquesta misèria i d’aquesta ràbia”. L’àvia li demana “Aprèn, és l’única oportunitat que tens de no semblar-te a nosaltres”.. I la Nawal compleix la promesa. I aprèn. Però la tragèdia la persegueix fins al final i la colpeja una vegada i una altra. I, malgrat això, és capaç de fer entendre els seus fills que la ràbia s’ha d’acabar.
Incendis és una tragèdia que és la tragèdia d’Edip, col·locada enmig d’una guerra crua (“No se sap qui dispara a qui. És la guerra”), sense sentit (“Quina guerra? Qui ho sap? Ningú no ho entén!”). Una guerra que no se sap quan va començar, perquè es pot anar “de ràbia en ràbia […] fins l’origen del món” i que ens porta a creure que “som vius i mengem cada dia. Això és el que compta”. La cultura, llegir i escriure, allò que tenia tant de valor per l’àvia de la Nawal, per la Nawal, per la Saouda, s’ha convertit en una arma. I els que tenen coneixements s’han de destruir. La raó ha perdut en aquesta guerra. La violència gratuïta ha guanyat.
Una interpretació que va més enllà de la brillantor. Esplèndida. Magnífica. Tots els actors ho donen tot i ens fan viure a la nostra pell tots els sentiments que ells estan representant davant nostre. Passem de l’alegria més absoluta a l’horror agafats de la mà per un text que ens arrossega i per unes actuacions que no ens deixen anar. Narwan, Jean, Simon, Saouda, Émil, Tarek… són ells i també som nosaltres.
Clara Segura, en el doble paper de Narwan i Jean, ens ofereixen uns personatges propers, fràgils i alhora forts davant les adversitats. Uns personatges que es veuen superats pels esdeveniments i, malgrat tot, tiren endavant. Julio Manrique, ara en Simon, ara en Tarek, ara l’infermer… crea uns personatges coherents, reals, tangibles. Sense tòpics fàcils. Personatges que evolucionen i no es queden ancorats i convertits en una caricatura de si mateixos.
En Carles Martínez broda el seu paper de notari. Un notari ingenu, que té fe en la gent, creu en les persones, en la seva bondat, creu en el seu deure, en fer les coses com cal, que viu en una mena de microcosmos feliç i és capaç d’extrapolar-lo a la resta de la gent. Acompanyats de Marcia Cisteró, Xavier Ricart, Xavier Ruano, Clàudia Font… que interpreten tota la resta de personatges: ara gent del poble, ara soldats, ara actors… amb solvència, professionalitat i molta credibilitat.
El muntatge manté un ritme vibrant, a estones més ràpid, a estones més pausat. A estones trencat per poder respirar i empassar les llàgrimes.. Les escenes se succeeixen creant una mena de trencaclosques que tots hem d’anar muntant. Hi ha escenes simultànies que fan simbiosi l’una de l’altra i s’autonodreixen. Escenes que es van esvanint mentre la següent escena comença per sobre…
Un vestuari molt ben triat. El jersei de punt dels anys 80 és autèntic! El notari, vestit sempre amb americana i corbata és el contrapunt tendre i còmic alhora. Amb pocs elements, els actors passen de ser gent de poble a soldat, a metge, a infermer, fotògraf… no cal més.
Una escenografia escassa, però ben pensada. Estem en un país desolat. No hi ha res. I allò que hi ha, està malmès. Una vela blanca fa les funcions de pantalla de projecció i haima. No hi ha elements superflus. No hi falta res.
L’obra de teatre Incendis és un imprescindible. És una obra que no deixa indiferent. És tot el conjunt que és impressionant. És tan impactant que no sabria quina puntuació donar-li. És una obra mestra en tots els sentits.
100 sobre 10? 1.000 sobre 10? En una obra així, 10 sobre 10 resulta gairebé insultant. És una conjunció d’elements tan brillants que qualsevol puntuació, per alta que sigui, es quedarà curta.
