Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 5.5 sobre 10
“Jasó no pot dormir”. Amb aquesta frase comença la petita introducció de La Ciutat no és Vostra al fulletó que ens donen en entrar. I, de fet, és això. En Jasó no pot dormir. És més, fa molts dies que en Jasó no pot dormir, i ens parla amb un discurs inconnex, incoherent, repetitiu, amb alts i baixos… de vegades, sembla que la son el guanya i es queda adormit de cop però el xivarri de la ciutat el desperta una i una altra vegada. Jasó no pot dormir i ens ho explica a nosaltres, un grup de gent que ha trobat amagada… potser al port, potser a la platja. Un grup de gent que, pel que deixa entendre, podríem ser immigrants… o guiris.
El text es gira sempre sobre el mateix tema. La nostra ciutat que acull els turistes i fa fora els ciutadans. La ciutat que ho permet tot als turistes però ens té lligats de mans als seus habitants. La ciutat que no ens deixa dormir. I el text, amb els seus girs, canvis de tema sobtats, les repeticions, les frases a mig acabar… és molt coherent amb el discurs d’una persona que arrossega molta son endarrerida.
Però la interpretació no estava al nivell del text. En alguns moments massa cridada i en altres massa fluixa, que ni se sentia… en Pau Vinyals, més que cansament, son i angoixa, ens transmetia nerviosisme i histerisme. Estava enfadat amb la ciutat, i ens explica totes les seves raons per estar-ho, però no acabem de simpatitzar amb ell. Ens fa nosa.
L’escenografia era molt dura. Un terra fosc ple de globus negres. La paret del fons negra. La il•luminació amb focus blancs i blaus il•luminaven poc l’espai i el feien boirós, poc definit. El vestuari molt encertat. Un barceloní que es queixa dels turistes i acaba vestint com el pitjor turista. Només li faltaven les sandàlies amb mitjons.
El millor de tot: l’entrada de la ciutat real, amb la llum del carrer, amb el soroll real dels turistes, amb tot el xivarri, dins de l’escena.
