Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
Consulta aquí la nostra selecció de les obres de teatre a Barcelona
L’obra de teatre La col·lecció és una història aparentment banal que ens acaba mostrant moltes facetes. Dues parelles, Harry i Bill, James i Stella. Stella i Bill van tenir un embolic a Leeds. A partir d’aquí veiem com es relacionen les persones, com creen murs al seu voltant, com amaguen secrets o diuen mentides. Ningú no diu la veritat del tot. O potser cadascun d’ells diu la seva pròpia veritat. El punt de partida és el mateix. La visió que en té cadascú, és diferent.
Aquest espectacle de Barcelona presenta una escenografia molt ben muntada, amb dos espais diferenciats, aixecats damunt de plataformes. Les dues cases. Potser un escenari massa llarg. Les escenes que es representaven en una habitació queden lluny per als espectadors que estan a l’altra punta de la platea. Però aquest inconvenient fa que el públic ens sentim com uns veïns, que tafanegen per la finestra i miren el que passa als edificis del davant.
La il·luminació no és gens estrident. són dues sales de dues cases, amb la llum càlida. Un fosc total, acompanyat d’una música estrident, ens indica el canvi d’acte. Els canvis de vestuari coincideixen amb els canvis d’acte. Un vestuari acurat, ben dissenyat. Cada personatge queda molt ben retratat per la roba que porta.
A l’obra La col·lecció assistim a una interpretació correcta. Óscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs o Sergi Torrecilla ens presenten un personatges molt reals. En algun moment ens podem arribar a identificar amb alguna de les seves actituds, gestos, o expressions. Són propers i creïbles. A destacar Óscar Intente, en el paper de Harry, ple de sarcasme i ironia. No sabem si estimar-lo o odiar-lo.
Un text per descobrir. Un text que, com diuen al final, ens fa preguntar amb angoixa “és aquesta, la veritat, no?»
