Crítica: La «Decadència» de la burgesia anglesa – Escenari Joan Brossa

Valoració: 9 sobre 10

Cinisme, opulència i vici són només alguns dels adjectius que descriuen la interessant proposta de l’Escenari Joan Brossa, Decadència, dirigida per Glòria Balaña. En ella, Carles Martínez i Míriam Alamany mostren la seva gran capacitat interpretativa en el paper de dos personatges complexos i plens d’arestes que fan l’obra incòmoda però del tot recomanable.

Decadència és una obra incòmoda però que no us podeu perdre

El director, dramaturg i actor Steven Berkoff va escriure Decadència el 1981 i el 1994 la va portar a la gran pantalla interpretada per ell mateix i Joan Collins. A casa nostra, es va estrenar el 2019 a Temporada Alta amb molt bona acollida.

Potser alguns de ja coneixeu Berkoff per Com els grecs, obra ambientada en l’època Tatcher, que va sorprendre per les seves provocadores escenes i llenguatge barroer però que a mi em va agradar molt. Com és el cas també de Decadència que el programa de mà descriu com “un retrat crític, descarnat i carregat d’humor negre de la classe dirigent, del pensament, vicis i principis que sostenen el seu estil de vida alineat amb el sentiment neoconservador”.

Protagonitzen l’obra els benestants Steve (Carles Martínez) i la seva amant Helen (Míriam Alamany) que viuen una vida avorrida i sense sentit dedicada només a satisfer els seus plaers: menjar, beure, fer l’amor, caçar,… La dona d’Steve, Sybil, sospita que el seu marit li és infidel i contracta el detectiu Les que acaba convertint-se en el seu amant.

Excel·lents interpretacions de Carles Martínez i Míriam Alamany a Decadència

Dues parelles que intercanvien papers – amb subtils canvis de vestuari i to de veu – i encarnen els valors d’una Anglaterra en plena crisi, obligada a reavaluar-los. Pertanyen a una classe social que ho té tot i menysté sense pietat pobres o estrangers. Són l’exemple del final d’una època d’esplendor burgés que ja no tornarà.

 No es pot travessar la barrera de classes

Són molts els factors que contribueixen al resultat final de Decadència.

Excel·lents interpretacions. Carles Martínez és un versàtil actor, capaç de convertir en una segona pell qualsevol personatge per difícil que sigui. L’he pogut veure a Maria Estuard o Dansa de mort  però recordo especialment la seva interpretació en una obra de teatre de l’absurd – Las cadires, de Ionesco -que vam veure el 2016 al Teatre Akadèmia, dirigita també per Glòria Balañà. Només alguns actors i actrius poden interpretar personatges com aquests.

En aquella ocasió – com ara – compartia escenari amb Míriam Alamany, amb qui forma un tàndem equilibrat encara que amb registres interpretatius diferents. Mentre Carles Martínez (Steve) es comporta com un nen capriciós que només vol satisfer instints bàsics, Míriam Alamany (Helen) manté una aparent distància emocional que no deu resultar gens fàcil. Els dos tenen un punt d’histrionisme que no se’ns fa estrany perquè encaixa bé amb el plantejament de l’obra.

Una ambientació i posada en escena que no deixa indiferent

Decadència és un text mordaç, àgil i ple de girs lingüístics, amb l’acurada traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho, que destaca pel seu ritme, cadència i també pels silencis. Ara s’enlaira en vers i paraules cultes per deixar-nos caure tot seguit d’una patacada amb expressions com “vaig a cagar”, “penis sucós” o “follem?”. Adeu al glamur !

Una posada en escènica mil·limètrica i ben resolta. La llengua viperina i paraules sibilants de Helen, el cos d’Steve arrossegant-se per terra – gairebé reptant – o les freqüents llepades ens recorden les serps: sigiloses però mortals. El soroll de glaçons, el xiclet, les cigarretes o l’ostentació d’anells s’hi sumen per crear un tuf decadent que ens fa enyorar la normalitat de classe mitjana.

Com a escenografia, un gegantí quadre que canvia de fons segons la situació i un sofà on es donen les trobades sexuals entre els dos amants. Amb un sexe més verbal que explícit. A destacar el vestuari, a càrrec d’Albert Merino, que ens deixa sense alè. Un aplaudiment per l’elecció !

Els moviments i gestualitat de Carles Martínez i Míriam Alamany són una peça essencial de l’obra

El que fa especial Decadència, però, és la combinació del brillant text de Berkoff amb una gestualitat i moviments, sota les indicacions de Montse Colomé, que esdevé un ingredient essencial de l’obra que sense ells quedaria coixa.

Decadència no és una obra de teatre per passar una bona estona. Tot i els freqüents tocs d’humor, és una tragicomèdia que ens deixa mal gust de boca perquè mostra les entranyes de l’alta burgesia i qüestiona la buidor de les seves vides en l’època Tatcher.

Segons paraules de Berkoff  “El fin de siglo es como una montaña que la burguesía intenta escalar para plantar en la cima su pequeña, rota y sucia banderita. Lo que percibo es que hay un gran movimiento para reevaluar el significado que tienen los valores en la vida del hombre”. El que veiem a escena és com es desmoronen aquests principis reservats només als rics. Potser ja era hora, no?

Dades tècniques de DECADÈNCIA Escenari Joan Brossa

  • Autor: Steven Berkoff
  • Traducció: Neus Bonilla i Carme Camacho
  • Direcció: Glòria Balañà
  • Interpretació: Carles Martínez i Míriam Alamany

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *