[usr 4,5 img=»03.png»]
La Sala Atrium ens ofereix La dona del tercer segona. Una joia escènica, dirigida per Ivan Benet i escrita per Victor Borràs Gasch, que es va estrenar al Grec 2021. És una proposta de Teatre Nu, una companyia que considera el teatre com un art comunitari i que ara ens convida a reflexionar sobre com actua la societat davant dels malalts amb trastorns mentals, un estigma que malauradament marca la vida de molts homes i dones.
Com actua la societat davant dels malalts amb trastorns mentals?
Avui, la Raquel (Àurea Márquez) la veïna del tercer segona assisteix a la reunió d’escala per fer una insòlita petició als seus veïns. No acostuma a anar-hi perquè la feina de carnissera al supermercat no li ho permet però aquest matí s’ha produït un incident i ha decidit fer-ho. Amb paraules entretallades a causa dels nervis, dilata el moment de dir-nos què ha passat fins gairebé fer-nos perdre la paciència. Aconsegueix atrapar-nos i mantenir el suspens fins que esbrinem els fets que evidentment no us ho puc explicar…
Tots heu vist el que ha passat aquest matí. Ha estat el meu fill. Em sap greu
La Raquel s’adreça al públic com si fóssim els seus veïns i veïnes. No només trenca la quarta paret sinó que ens engoleix dins l’obra per formar-ne part. Som la presidenta d’escala, la portera, la veïna sorda o els que tenen un bar. Protagonistes silents però amb un pes important en la trama perquè és a nosaltres a qui adreça la seva petició. En qui projecta l’angoixa i desesperació de conviure amb un fill amb un trastorn mental. I també davant de qui denuncia la manca de recursos sanitaris i el rebuig social que pateixen, no només els malalts sinó també les seves famílies, que sovint se senten impotents i desvalgudes.
Me’l tornem a les quatre de la matinada perquè no hi ha llits disponibles
El magnífic text de Víctor Borràs reprodueix amb fidelitat la dinàmica de les reunions d’escala que tots coneixem: salts davant i darrere, repetició de frases, converses creuades, canvis d’intensitat, crits,… Un pla únic, sense escenes i en temps real que intercala amb les converses amb el seu fill a través de la porta.
No podem dir, però, que La dona del tercer segona sigui un monòleg sinó que s’apropa més a una conversa amb una única veu. Encara que no contestem les seves preguntes, la Raquel en fa la rèplica.
L’esplèndida actuació d’Àurea Márquez ens arriba al cor
La interpretació d’Àurea mereix un fort aplaudiment. És tan humana, natural i intensa que ens encongeix el cor. Els freqüents canvis de registre i els gestos que els acompanyen expressen un ampli ventall d’emocions: preocupació, pena, ira, angoixa, rebuig, desolació, desesperació, solitud, cansament, incomprensió … Tant l’actitud, expressions com el vocabulari de la Raquel, fins i tot el vestuari, mostren que és una dona humil i sincera però sobretot desesperada.
El bon resultat de La dona del tercer segona evidencia l’expertesa de l’actriu dalt dels escenaris. La proximitat amb la Raquel/Àurea no només és física – ja coneixeu la mida de la Sala Atrium – sinó sobretot emocional. Patim amb ella.
Una obra pròxima en un teatre de proximitat
El pes de La dona del tercer segona recau en l’esplèndida interpretació d’Àurea Márquez i en el text de Victor Borràs Gasch. Això fa que la posada en escena sigui molt senzilla. Un escenari buit que ens imaginem com l’entrada de l’escala, una porta que dona a l’habitació del fill de la Raquel amb qui manté freqüents converses i que veiem de forma asíncrona en les imatges que es projecten en la pantalla en què se’l veu feliç, com qualsevol altre noi de la seva edat. Tots aquests elements arrodoneixen el resultat final d’una obra molt recomanable no només per la qualitat escènica sinó també pel tema que tracta. Amb una mica de sort, ens obligarà a replantejar la nostra actitud.
Avui he de fer-vos un prec o, potser, una pregunta.
Les sentides paraules de la Raquel fan que compartim el seu patiment però no podem evitar donar gràcies per no trobar-nos en la mateixa situació. Com a individus i societat defugim el problema?
La dona del tercer segona no és una obra fàcil perquè ens toca en el més profund del cor i ens interpel·la directament, sense embuts ni pietat. La petició que la Raquel fa al final de l’obra no es pot respondre a mitges. Ens hem de «mullar» sí o sí. Què faries tu?
- El que més m’ha agradat: l’empatia que genera en el públic la magnífica interpretació d’Àurea Márquez.
- El que menys m’ha agradat: que la situació que mostra és real i no sabem/volem afrontar-la.
