Nota: 10 (matrícula d’honor)
Aires de renovació corren per sales i passadissos del Gran Teatre del Liceu i això és bo. Des que el 2013 Roger Guasch va agafar les regnes del teatre han estat moltes les mostres d’aquesta tendència i de la voluntat d’apropar l’òpera al públic no avesat. La segona edició del Liceu a la fresca (que aquest any ha retransmès La Bohème), la butaca secreta o la flexibilització dels abonament en són alguns exemples.
Després de la pausa de l’estiu, El Liceu torna a oferir-nos La Flauta Màgica (Die ZauberFlöte), la darrera òpera de Mozart que es va estrenar el 1791 a Viena. Com que la difusió de les obres d’aquest compositor va ser molt tardana, no es va representar a Barcelona fins el 1925.
Arriba al Liceu una versió molt contemporànea de «La flauta màgica»
Per donar forma a aquesta poc convencional adaptació, produïda per la Komische Oper Berlin, el director australià Barrie Kosky va recórrer a l’equip de la companyia “1927”, especialitzada a combinar teatre i cinema: Suzanne Andrade i l’expert en videocreació Paul Barritt.
Segurament el públic ja coneix l’argument d’aquest singspiel, òpera còmica alemanya, que es divideix en dos actes. “Tamino, atacat per una serp, és salvat per tres serventes de la Reina de la Nit que li promet la seva filla Pamina si la salva del malvat Sarastro. Acompanyat de l’oceller Papageno, d’una flauta i uns cascavells màgics, Tamino troba Pamina i descobreix que Sarastro en realitat l’està protegint de la seva mare. Enfrontat a tres proves per aconseguir Pamina, Tamino les supera, mentre la reina furiosa intenta arribar a ells per ser finalment vençuda”.
La Flauta Màgica té diferents nivells de lectura. Un de més evident, apte per a tots els públics, que se centra només en la història d’amor entre Tamino i Pamina. Un altre molt més profund i complex, ple de símbols (alguns d’ells relacionats amb la maçoneria) que ens parla de la lluita entre contraris: la llum i la foscor, el bé i el mal, el racionalisme i la superstició, etc. Tot i que aquesta versió se centra en el conte, està plena de referents que van molt més enllà.
La creativitat de Barri Kosky i Suzanne Andrade, amb el suport de les sorprenents animacions de Paul Barritt, ha aconseguit fusionar un dels clàssics de l’òpera amb el món del cinema i una estètica pròpia del còmic. El resultat és tan espectacular que no es pot dir que “la suma de les parts, no altera el producte” sinó que el multiplica exponencialment.
Per fer possible aquest muntatge s’ha hagut de trencat la línia que separa òpera i cinema, aprofitar el millor dels dos arts i fer-los compatibles ja que parteixen de conceptes de temps i espai diferents. L’òpera representa la realitat mentre que el cinema és, per antonomàsia, la recreació d’aquesta. Segons l’opinió del crític de cinema i catedràtic Miquel Porter i Moix: encara que el cinema no té la calidesa humana – que en l’òpera aporten els cantants i els músics – en canvi permet la creació de metàfores impossibles escènicament.
El tractament cinematogràfic dota l’escenari d’un dinamisme que l’òpera no pot oferir encara que ho desitgi. Els fotogrames aporten la il·lusió de moviment real en què s’integren els personatges de carn i os que surten a escena per unes portes giratòries, amagades en la penombra. La sincronització ha de ser perfecta perquè el vídeo no es pot aturar. Si el muntatge d’una òpera “tradicional” necessita d’un complex engranatge escènic, ara encara més (si teniu l’oportunitat, feu la visita a les dependències i escenaris del Liceu; descobrireu una perspectiva diferent a la de mer espectador).
Un altre dels punts positius d’aquesta simbiosi és que ha aconseguit captar l’atenció d’un públic molt més familiaritzat amb el cinema que amb l’òpera. Les conegudes melodies de La Flauta Màgica i els seus tocs d’humor han contribuït també a l’èxit d’audiència: l’ocupació del Liceu ha estat de gairebé el 100%.
Alguns dels personatges d’aquesta adaptació de La Flauta Màgica s’inspiren en actors del cinema mut dels anys 20 com és el cas de Papageno (germà bessó del Baster Keaton de “La maquinista de la general”), Pamina (la Louise Brooks de “Lulú”), Monostato (el Mosferatu de Murnau) i Sarastro (l’Abraham Lincoln de “El nacimiento de una nación”). Una aranya gegant representa la malvada Reina de la Nit.
S’ha fet un gran esforç per encaixar la partitura i l’escenificació de La Flauta Màgica amb les particularitats del cinema mut i reproduir fidelment el característic so del piano (ara un pianoforte) que adverteix de les situacions de perill, els sincopats moviment dels personatges o les lletres sobreimpreses en pantalla (per fer-la més ràpida i lleugera, s’ha substituït la part parlada per rètols en els fotogrames).
L’estètica, una mica naïf, és pròpia dels còmics. El blanc i negre (que representen els contraris, com la llum i la foscor) es combinen amb el vermell sang, l’ocre-groc, el rosa xiclet o el blau elèctric i creen un fort impacte cromàtic que deixa sense alè. És un poema visual! També abunden les ombres xineses (com la de la serp o els gossos) i les iconografies (boques, bombetes, ulls, ventiladors, caps, …) algunes d’elles associades a la maçoneria.
L’actuació dels cantats, acompanyats per l’orquestra simfònica i el cor del Liceu, destaca més per la seva homogeneïtat que per la seva espectacularitat. L’esforç addicional que els ha exigit aquest complex muntatge no ha minvat la seva qualitat musical.
Aquesta versió de La Flauta Màgica és un espectacle en majúscules que uneix totes les “arts” que integra l’òpera (música, cant, ball teatre) amb el dinamisme i la capacitat metafòrica del cinema. Encara que algú pugui haver sentit alguna recança inicial, de seguida haurà descobert les excel·lències d’aquest esplèndid muntatge. Si els seus creadors, directors i animadors fossin alquimistes a la recerca de la pedra filosofal, de ben segur que l’haurien trobada.
Es podria escriure hores i hores sobre La Flauta Màgica però no acabaríem mai. Per això, el millor és que la veieu, l’escolteu i sobretot que la viviu amb tots els vostres sentits. No us decebrà!
LA FLAUTA MÀGICA
- Gran Teatre del Liceu
- Producció: Komische Oper Berlin
- Direcció: Barrie Kosky i Suzanne Andrade, directora de la companyia “1927”
- Videocreació: Paul Barritt
- Direcció musical: Antonello Manacorda
- Cantants (corresponents a la funció del 12 de setembre)
- Sarastro – Dimitry Ivashchenko
- Tamino – Jussi Myllys
- Reina de la Nit – Olga Pudova
- Papagena – Talya Lieberman
- Papageno – Richard Sveda
- Monostatos – Johannes Dunz
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
