Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10
Una habitació petita, minúscula, plena de trastos, amb mala il·luminació, una finestra petita i una porta, tancades. I una dona. Una dona que està nerviosa, angoixada… que només es calma una mica quan el seu fill arriba del carrer. El noi duu un uniforme nazi i una bandera fa voleiar alegrement. És de nit.
A partir d’aquest moment comencem a conèixer la situació del món en què viuen, a través de les paraules d’Helver. Helver, un noi gran amb mentalitat de nen petit, explica amb vivacitat tots els esdeveniments que estan passant al carrer. I la seva mare l’escolta. I les seves faccions passen de l’amor que sent pel seu fill a l’horror que sent pel que escolta.
A l’habitació sembla que estan segurs. Només entra el soroll de l’exterior, la por i el terror, quan la Karla obre la finestra. I quan l’Helver torna del carrer, perquè amb ell porta la seva alegria infantil, però també tot l’horror que ell ha vist i que no entén.
L’horror ens arriba a través del que ens explica l’Helver, amb el seu vocabulari infantil i limitat, amb la seva escassa comprensió dels fets. Per a ell, la guerra real és una extensió de la seva guerra feta amb soldadets de plom. Un joc divertit que ha sortit de l’habitació on viu per estendre’s per tot el món que ell coneix.
L’horror també ens arriba a través de la Karla, que intenta minimitzar el seu impacte a l’Helver. A través de la seva angoixa, del seu patiment, de l’amor que sent pel seu fill. Un horror que li arriba filtrat per l’Helver. L’Helver, una persona innocent, és el missatger de la por, sense saber-ho.
La Nit d’Helver també podria ser la Nit de la Karla. Perquè en aquesta nit llarga descobrim la seva història. Descobrim que la Karla viu en una nit perpètua des de fa anys, L’Helver, que fins ara havia estat la seva llum, li porta la foscor a casa.
L’ambientació és molt acurada i ens situa en els anys 40. El nazisme està en plena efervescència. El decorat, el vestuari i els efectes sonors ens porten a aquella època. I ens sentim esgarrifats perquè és com si ho tinguessim aquí de nou. La il·luminació és molt bona. No us perdeu la fosa final en negre, que és pura poesia.
La Nit d’Helver ens parla de la guerra, de l’estupidesa humana, de la manipulació de la gent, de la ceguesa, de la fragilitat de la nostra societat… i ens ho situa en plena època del nazisme. Potser perquè el nazisme i els seus horrors ens queden més a prop que totes les altres guerres i els totalitarismes que hi ha ara, que ens semblen molt llunyans, però són igual de cruels i sense sentit. Som capaços de sentir la por davant del nazisme i ens costa empatitzar amb els que estan patint una guerra ara mateix a Síria, a l’Àfrica, o Irak.
Amb una interpretació més que brillant, de vegades no calia ni llegir la traducció al català per saber què estaven dient els dos actors. Tant Ingmar Villqvist com Dino Mustafic ens fan sentir molt propers a ells. Voldríem abraçar Helver, com ho fa la Karla.Voldríem abraçar la Karla, com ho fa l’Helver. Riem amb ells i plorem amb ells.
Tot el públic dempeus. Els aplaudiments van fer sortir els actors quatre vegades. S’ho havien guanyat.
Portar companyies estrangeres a representar als nostres teatres, amb els textos subtitulats, és un risc que el Festival Grec ha assumit aquest any. I amb aquest precedent, cal demanar-los que ho tornin a fer. Poder gaudir del bon teatre d’altres països, és un luxe que caldria incorporar cada any.
Consulta aquí tota la programació del Grec 2015
