Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 9 sobre 10
La nit just abans dels boscos era un d’aquells muntatges que fa temps que li vaig al darrere i mai no hi podia anar. Sempre sortia algun entrebanc. Així que, quan vaig veure que a la Casa Elizalde el pensaven muntar i aprofitant que aquest cop sí que hi podria anar, vaig reservar-me el dia.
Només arribar ja vàrem començar de forma estranya. Un guia de la Casa Elizalde ens va demanar que el seguíssim, que havíem de marxar d’allà. I tots, molt obedients, el vàrem seguir uns deu minuts, pels carrers de l’Eixample fins que, de sobte, algú ens crida des del darrere “Ep! Ei” ben fort. Tots en aturem i ens trobem un personatge que podria ser un rodamón, algú que ha acabat de treballar en una feina molt dura, algú que porta hores sense dormir… algú que ens comença a parlar, allà, plantat enmig del carrer, esquivant els pocs vehicles que el van interrompre de tant en tant, la gent que li passava pel costat i se’l mirava (i ens mirava a nosaltres) amb curiositat… però continuava el seu camí…
Aquell home ens demana una habitació per passar la nit, no tota la nit, només una part de la nit. No vol res més. Bé, sí… demana foc… però no vol fumar, només vol conversa. Vol que l’escoltem. Passa de l’enuig a la serenor, de l’alegria a la tristesa en dècimes de segon. Se sent sol. Se sent estranger a tot arreu.
I té una història per explicar-nos… però aquell no és el lloc adient… així que ens guia i ens porta al pati de la Casa Elizalde. Allà, enmig de tots nosaltres, comença aquesta obra de teatre que ens explica les seves decepcions amb les dones, les seves decepcions amb el món. Ens pregunta mirant-nos directament als ulls, ens agafa del braç, de la mà, ens tusta l’espatlla…
Però no en té prou. I ens guia a través del pati fins l’interior de la Casa Elizalde, on ens explica la història d’amor més bonica que ha viscut mai. Inoblidable. La duu clavada al cor. Una història d’una sola nit que va ser un bàlsam i després va ser una ferida oberta que ara no el deixa arriscar-se a estimar més. I si no és com aquella vegada? Podria ser pitjor, però també podria ser millor.
L’home voldria jeure damunt l’herba fresca, en un prat. Però allà no hi ha prats. Així que de nou ens posem en marxa i ens acompanya fins a una sala on tots ens podem seure o ajeure… l’home ens explica que aquella tarda li han robat al metro i que ningú, ningú no l’ha ajudat. Una ciutat plena de gent i tots estem sols. Aquest home, però, per una nit, no vol estar sol i ens convida a compartir amb ell unes cerveses, una mica de música. Vol que deixem de ser estrangers els uns per als altres.
Aquest espectacle de Barcelona posa els pèls de punta. L’Òscar Muñoz es fa tan proper, tan incisiu que algun dels espectadors va arribar a oblidar que allò era un monòleg i intervenia, responent les preguntes que ens llançava el personatge, fent comentaris sobre el que ens explicava. L’Òscar Muñoz fa una gran interpretació d’un home que està sol, que és estranger vagi on vagi, que només vol una mica de companyia, de conversa… res més.
Un vestuari molt adequat que ens fa dubtar de si el personatge és un pidolaire, algú que podria treballar als molls, algú que va deixat i prou. La direcció, amb els canvis d’escenari, és molt arriscada. El personatge, que podria sortir-se de mare en moments de ràbia o d’emoció, està molt ben treballat.
L’Òscar Muñoz fa una gran interpretació a La nit just abans dels boscos. Actuar al carrer, esquivant vehicles (encara que siguin pocs), entomant la mirada de la gent que circula per carrer i no entén què està passant… interrupcions i més interrupcions que en cap moment no van fer perdre el ritme del monòleg. L’Òscar Muñoz introduïa les interrupcions i els canvis d’escenari amb naturalitat. Tot fluïa sense esquerdes.
