Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 6.5 sobre 10
Al Tantarantana podem gaudir de l’obra de teatre de Barcelona La podrida.
Tres personatges. En Nil i l’Helena,, dos germans. I en Marc, la parella de l’Helena. Un nucli familiar que s’amplia amb una mare, la Lali, i una iaia, i la Cèlia, la parella del Nil, de les que en sentim parlar però no les veiem mai. El punt de partida és la família. La família i les relacions que s’estableixen entre tots els membres d’una família. I del que passa quan hi ha diners pel mig.
L’Helena és el personatge que està sempre allà, per ajudar, per visitar l’àvia, per mantenir el contacte amb la mare, per donar suport al Nil… se sent el pal de paller de la família. En Nil viu i deixa viure. No se sent responsable dels altres. No s’ho carrega a sobre. No en veu la necessitat.
Els dos germans, que tenen una relació força sòlida, malgrat les diferències de caràcter, es troben enfrontats per un tema d’herències, i per les respectives parelles. El Marc ho té clar “Saben que els treus les castanyes del foc…i de retruc, jo!”. En Marc acompanya l’Helena a l’hospital, en Marc porta amunt i avall la Lali, en Marc truca… però, quan es tracta d’herències i del germà, en Marc no hi té cabuda. I la Cèlia tampoc.
A aquest espectacle de Barcelona se’ns presenta un estira i arronsa entre la família, entre els nouvinguts... que s’allarga en el temps, que té pujades i baixades, que fa que la gent s’allunyi molt o s’atansi molt. Un estira i arronsa en el que allò que es diu i allò que es calla acaba fent molt de mal a tots. I, al final, tots han d’ajudar-se a llepar-se les ferides per tirar endavant.
L’obra de teatre La podrida és un text molt actual, molt directe, que farà que molta gent s’hi senti identificada… bé perquè ha viscut situacions semblants, bé perquè les coneix de prop. El llenguatge és molt quotidià, sense floritures. El públic reia sovint, potser perquè les situacions feien gràcia, potser perquè és millor riure que plorar.
Compta amb una interpretació correcta que ens presenta uns personatges molt propers que potser, en algun moment, puguin semblar un punt exagerats… però al capdavall, tothom té moments exagerats. El muntatge utilitza poca escenografia, però l’aprofita molt bé. La música, ja sigui per canviar d’escena o per recolzar una situació està molt ben triada. El vestuari es va adaptant a cada situació en el temps.
Una obra de teatre que, en alguns moments perd el ritme, i sembla que s’encalli i això fa que el públic desconnecti una mica. Però no deixa de ser un mirall molt real del que es viu en moltes famílies. Pot semblar cru, però es que les relacions familiars tampoc no són fàcils.
