Crítica de Laia Sanjuan
Nota: 10 sobre 10
Totes les famílies tenen secrets que es reprimeixen sota l’acord més o menys explícit de no remoure el passat. Però hi ha dolors que són tan profunds que es neguen a ser anestesiats per l’oblit. I reapareixen quan menys t’ho esperes per recordar que hi ha ferides que no poden cicatritzar mai.
En l’obra La tortuga de Califòrnia obra cada personatge representa una de les etapes del dol. L’àvia ho nega tot, però ha hagut de congelar el seu cor per suportar-ho. Justificar la barbàrie té conseqüències evidents. La mare s’autolesiona amb la daga de la culpabilitat i és víctima de la perversa censura que li imposen perquè no es destapi la realitat. El tiet opta per la fugida del «no en vull saber res» i emmascara la situació amb l’optimisme del «he fet tot el que es podia fer». I la neta no és conscient de com l’ha afectada la tragèdia que ningú ha gosat explicar-li. Només hi manca la fase d’acceptació i d’aprenentatge – que no s’ha pogut dur a terme per culpa del silenci forçat que obstrueix el procés d’admetre, consentir i perdonar.
Amb la falsa excusa de la celebració d’un aniversari, el secret s’anirà fent cada cop més palpable i la tensió anirà augmentant fins a fer ressorgir l’obscuritat de la violència, l’autoritarisme i la crueltat dels fets que van torçar el destí de la família.
En un decorat minimalista però efectiu i amb uns intèrprets excepcionals, cada frase pronunciada acabarà tenint doble sentit i esdevindrà metàfora del que no es pot dir així com així.
A La tortuga de Califòrnia hi ha moltes tensions: la gestió de la maldat, la por a allò que és nou i diferent, els límits d’actuació (és lícita la reclusió o l’exterminació d’allò que ens incomoda?) i les conseqüències de la negació dels fets i com les coses mal resoltes acaben repetint-se de forma inconscient al llarg de la vida i fins i tot -potser- a través de la informació oculta que anem escrivint a l’ADN que fa evolucionar o involucionar les espècies.
Aquest és un drama que conté tanta veritat que no li calen ni crits, ni sang, ni efectes especials. I és per això que quan s’acaba, es fa un silenci que evidencia l’estat de xoc del públic i els aplaudiments no es poden acompanyar del somriure d’agraïment que es mereix. Però el fet que tothom aplaudeixi de forma tan seriosa és la prova irrefutable que t’han tocat l’ànima.
L’art consisteix en generar emocions. Compartir somriures en un món estressat i superficial és relativament fàcil. Aconseguir compartir les llàgrimes que no has pogut plorar del tot requereix molta sinceritat i molta valentia. I, de tant en tant, convé recordar que a la vida tots tenim secrets que tard o d’hora s’han de reparar amb l’ungüent de la consciència i l’acceptació del dolor.
- Duració: 60 minuts que passen molt ràpid.
- Autoria: Daniela Feixas
- Direcció: Lurdes Barba
- Intèrprets: Anna Güell (àvia), Daniela Feixas (mare), Josep Julien (tiet), Clara de Ramón (neta)
- Escenografia: Roger Orra
- Vestuari: Lurdes Barba, Daniela Feixas
- Disseny d’il·luminació: Maria Domènech
Consulta aquí el nostre article sobre el Grec 2015
