Crítica. L’ànec salvatge

Nota: 9 sobre 10

Hi ha obres que reuneixen tots els ingredients que ens agraden: una direcció que és garantia de qualitat (la de Julio Manrique), un text consistent i ple de força (com el de l’escriptor noruec Henrik Ibsen) i una selecció d’actors difícil de superar (Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats). Tot això i molt més és el que ens ofereix «L’ànec salvatge» al Lliure de Montjuïc. Resulta difícil no deixar-se seduir per aquesta proposta escènica.

Marc Artigau, Cristina Genebat i el propi Julio Manrique han adaptat aquesta obra d’Ibsen que es va publicar el 1884. És la primera vegada que arriba als nostres teatres i, per tant, el director parteix de zero, d’una taula rasa on tot està per construir i no hi ha lloc a comparacions.

A casa d’Ekdal regna la felicitat; són pobres però estan units. En Hialmar (Ivan Benet) fa fotografies de casaments i bateigs. La seva esposa Gina (Laura Conejero) l’ajuda en la seva feina i junts crien la seva estimada filla Heda (Elena Tarrats).

La casa d’Ekdal té una cosa que la fa especial.  Al soterrani (en el text original, a les golfes) hi amaguen un tros de bosc on van a caçar. Allà baix, a més de conills i altres bestioles, hi ha un ànec salvatge que és el centre d’atenció de tots, especialment de la filla i del pare d’Hialmar, Ekdal (Lluís Marco). Aquest, anys enrere, va ser acusat i condemnat per corrupció mentre que el seu soci i amic Werle (Andreu Benito) va sortir impune i va mantenir l’estatus social. La família d’Ekdal es va arruïnar i tots els somnis d’Heinar es van fondre.

Segons paraules de Julio Enrique, “l’ànec salvatge parla de la veritat i de les fantasies escapistes que els nostres egos inventen per tenir un lloc (referint-se al bosc) on refugiar-se”.

La felicitat de la família d’Ekdal trontolla quan apareix el fill de Werle, Gregor (Pablo Darqui) que – com un salvador –  ha vingut a desvelar al seu amic de la infància una veritat que ell no ha demanat ni desitja. Encara que Gregor li explica que ho fa pel seu bé, se’ns plantegen seriosos dubtes sobre les causes reals: ressentiment, gelosia per l’estima que Werle (Andreu Benito) mostra per Hialmar, enveja per una felicitat familiar que ell no ha tingut ni tindrà mai?

Pot una veritat del passat (petita o gran) destruir la felicitat construida amb temps i esforç?  La veritat ha de prevaldre per damunt de totes les coses? Posseir-la ens fa més feliços? Podem viure en una ficció de forma indefinida? Aquestes són algunes de les qüestions que ens planteja l’obra d’Ibsen.

L’ànec salvatge és un símbol, com es desprèn de les paraules que Gregor diu al seu amic: » Saps que tu també tens alguna cosa d’ànec salvatge? Per què? pregunta Hialmar. Perquè de vegades sembla que nedis però, en realitat, t’estàs ofegant».

Què es pot dir de la interpretació? Com no podia ser d’una altra manera, tots els actors de “L’ànec salvatge” estan esplèndids: el poderós, gèlid i sense escrúpols Werle (Andreu Benito) que sense miraments va deixar caure el seu amic Ekdal però que protegeix la família d’aquest; la jove segona esposa Soerby (Miranda Gas) que sap perfectament el lloc que ocupa en el món i en el cor del seu marit; el ressentit fill, Gregor (Pablo Derqui) que no pot perdonar el seu pare anys de menysteniment i distància; l’avi Ekdal (Lluís Marco), refugiat en un món interior on li sembla normal caçar en un soterrani; el seu fill Hialmar (Ivan Benet), un home dèbil, amb il·lusions i ambiciosos projectes que segurament no es convertiran en realitat i que viu en una mentida sense saber-ho; Gina, l’esposa que amaga un obscur passat i un secret però que dóna suport incondicional al seu marit i finalment la petita Hedvige, al voltant de la qual gira bona part de l’argument.

Destaquen les acalorades discussions entre Gregor (Pablo Darqui)  i el seu pare Werle, el seu amic Hialmar o el metge Relling (Jordi Bosch), un dels veïns. La jove Elena Tarrats fa una excel·lent actuació en el difícil paper de la filla, Hedvige. Alguns dels personatges, com l’imponent Andreu Benito, desprenen tanta fredor com la del pati nevat de la casa dels Ekdal, en una petita ciutat del nord d’Europa on sempre fa fred.

Julio Manrique sempre aposta per una acurada posada en escena – com hem pogut veure aquesta temporada a «El curiós incident del gos de mitjanit» i «La treva» – i aquesta obra d’Ibsen no podia ser menys. «L’ànec salvatge» ens sorprèn amb una escenografia en dos plans (anterior i posterior) separat per un vidre que compleix diferents funcions. Mentre al davant es desenvolupa l’acció principal, gairebé en la seva totalitat a casa d’Ekdal, la part posterior de l’escenari acull el pati nevat de la casa i també és l’espai que ocupa el pianista (Carles Pedragosa) que amb la seva música acompanya l’acció i fa els interludis.

Ja m’ha tornat a passar ! Començo a escriure i no acabo però, resumint, el que es pot dir és que «L’ànec salvatge» és impecable en tots els sentits: una d’aquelles obres que no podem deixar de veure.

Dades tècniques de L’ÀNEC SALVATGE  (basat en el llibre d’Henrik Ibsen “Vildanden”)

• Direcció: Julio Manrique
• Adaptació: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique
• Producció: Teatre Lliure

Repartiment:

• Andreu Benito – Werle
• Ivan Benet – Hialmar
• Jordi Bosch – Relling
• Laura Conejero – Gina
• Pablo Darqui – Gregor
• Miranda Gas – Soerby
• Jordi Llovet – Petersen, Molvik
• Lluís Marco – Ekdal
• Elena Tarrats – Heda, Hedvige