Pau Roca és l’únic actor de Les coses excepcionals, una peça teatral, en la qual es posa a la pell d’un nen de set anys que no entén què li ha passat a la seva mare. Sap que ha fet alguna cosa estúpida, li ho ha explicat el seu pare, però poca cosa més.
Aquest nen comença a fer una llista de les seves coses preferides, de les que li donen sentit a tot plegat; 1. El gelat, 2. Les guerres d’aigua, 3. Que et deixin quedar mirant la tele quan ja ha passat l’hora d’anar a dormir, 4. El color groc, 5. Les coses amb ratlles, 6. Les muntanyes russes… Una llista que anirà fent més llarga a mesura que passin els anys.
Les coses excepcionals, una obra en la qual es trenca la barrera entre l’actor i el públic
“Les coses excepcionals” ja havien estat a Barcelona fa uns anys, però es van veure afectades, com tanta cultura, per la pandèmia. Ara, aquest format troba la seva esplendor en la Sala Heartbreak Hotel, un lloc íntim i despullat de formalismes. Pau Roca interpel·la al públic constantment en aquesta obra interactiva, pràcticament no hi ha barrera entre l’actor i el públic, tots a la mateixa sala, sense escenari, ni apagada de llums.
El text és de Duncan Macmillan, director i dramaturg britànic guanyador de diversos premis, entre les obres del qual destaquen “Every Brilliant Thing” (2013), “Pulmons” (Lungs, 2011) o “Monster” (2007).
Sixto Paz Produccions ens crida que la vida val la pena, sobretot per les petites coses que la van configurant, que poden ser diferents per a tots nosaltres, però que, gairebé sempre, són força senzilles. Les coses excepcionals són petites, però l’obra és molt gran.
Les coses excepcionals és un espectacle que ens remou, ens fa riure i emocionar-nos i que ens recorda que, una de les coses més importants del teatre, és que ens faci pensar.
- El que més m’ha agradat: l’argument.
- El que menys: que no s’apaguin les llums (segurament, estem acostumats a amagar-nos en la foscor mentre els actors actuen, ens hi haurem d’acostumar).
