Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 9 sobre 10
L’obra de teatre a Barcelona L’onzena plaga és un text contundent, amarg. Un text que és com un cop de puny a l’estómac. Un retrat del moment actual sense contemplacions, sense filtres, sense compassió. És el que tenim i ho hem d’assumir. És el que hem construït, el que hem deixat que passi.
Uns personatges que són un reflex del que hi ha ara. Podrien ser uns tòpics i quedar-se en això, però no ho són. Són polièdrics. No són caricatures de gent, de persones que tots coneixem… o som… van més enllà.
Uns personatges que són supervivents. Com les rates que intenten aniquilar, acaben superant les bufetades que els va donant la vida, amb més o menys traça, amb més o menys èxit. La vida ja no és per gaudir-la, ni per viure-la, és per sobreviure-la. Com les rates.
Hi ha el treballador compulsiu, enamorat de la seva feina, que també l’utilitza perquè allà manté el control… i així evita enfrontar-se amb la vida real, que no controla. El ni-ni que viu dels pares i intenta tirar endavant, amb idees estrafolàries, però ho intenta. L’home que ha viscut de tot i que ha passat totes les situacions possibles, i té tants noms com vides ha viscut; l’immigrant sense papers que troba que el nostre món és una meravella… comparat amb el món que ha deixat enrere; i el que ha d’emigrar d’aquí perquè el seu món, aquí, és un horror; la dona a qui sempre han dit que és una persona brillant però, a l’hora de la veritat, es troba que potser no ho és tant…
I així, un rere l’altre van apareixent davant dels nostres ulls. I es relacionen entre ells i descobrim que no són personatges plans, Que són molt més que allò que ens mostren. Que sobreviuen, però que la supervivència els deixa ferides. I malgrat tot, se’n surten. Com les rates.
Les interpretacions de tots els actors són brillants. No hi ha excessos, no es baixa la guàrdia en cap moment. Mantenen l’atenció del públic. No podem fer més que mirar-los. Ells són nosaltres. Nosaltres i el nostre entorn.
Una escenografia potser massa senzilla. Però potser, al fer-la tan senzilla, s’aconsegueix que la interpretació i el text arribin més, i no hi hagi distraccions supèrflues. Una il•luminació molt encertada que permet canvis d’escena sense aturar en cap moment l’obra. El vestuari molt correcte. Defineix molt bé cadascun dels personatges. Només faria un petit apunt: canvieu les sabates de taló de la Paula Blanco. Li tremolaven les cames damunt d’aquells talons d’agulla, era molt notable,, i això distorsionava la imatge d’executiva agressiva que pretenia donar.
Per tant, L’onzena plaga és una obra colpidora. Agra. Té moments còmics, però és un riure amarg. Riem per no plorar. Una obra que ens omple el cap de preguntes i ens fa pensar.
