La Compañía Nacional de Teatro Clásico presenta Los dos hidalgos de Verona, una obra dirigida per Declan Donnellan i amb escenografia de Nick Ormerod. Ens ha portat una comèdia de joventut de Shakespeare, una comèdia que ja es mou amb embolics amorosos entre joves arreglats amb un Deus ex Machina final que ho soluciona tot.
Los dos hidalgos de Verona, una comèdia d’estiu dins el Grec Barcelona
Proteu està enamorat de Júlia. El seu amic Valentí se’n riu d’aquests amors mentre prepara el seu trasllat a Milà, a la cort del Duc. Però les coses es compliquen perquè Valentí s’enamora de la Sílvia, la filla del Duc… i el pare de Proteu també envia el seu fill a Milà. Proteu, quan veu a Sílvia, se n’enamora perdudament… és amor o només és competició amb el seu amic Valentí? Mentrestant, Júlia decideix actuar per recuperar a Proteu.
Los dos hidalgos de Verona de Declan Donnellan té una estètica que ens recorda sèries com Mad Men, amb uns joves en texans que canvien la seva indumentària a vestit amb corbata quan han de treballar pel seu cap. Un cap despòtic que sap que té el poder i que pot manar el que vulgui perquè l’hauran d’obeir. En aquest entramat, no hi falta el pilota, que en els ambients de treball sempre hi és.
Les dones són un recurs. Són allà per ser seduïdes i per no pensar massa. Elles són el trofeu per als homes… i més encara, quan una de les dones, la Sílvia, és la filla del cap… o, en aquest cas, del Duc de Milà.
Un muntatge que brilla gràcies a l’equip tècnic i interpretatiu
L’escenografia de Nick Ormerod fa brillar el text. Un escenari buit, amb un plafó al darrere on es van projectant el lloc on passa cada acció… i un túnel, al darrere, per on van apareixent i desapareixent els intèrprets… que ens recorda els túnels de sortida dels camps de futbol.
A escena hi trobem Jorge Basanta, Prince Ezeanyim; Alberto Gómez Taboada, Rebeca Matellán; Manuel Moya, Alfredo Noval; Goizalde Núñez, Antonio Prieto i Irene Serrano que donen vida als personatges de Shakespeare amb molta alegria i amb una interpretació que, sovint, ens recorda la Commedia dell’Arte amb un punt de vodevil. La idea de trencar el text i la quarta paret és un encert que encara fa més viu el text de Shakespeare.
El text de Shakespeare és divertit i té un humor atemporal. La direcció de Declan Donnellan i les interpretacions ho acaben d’arrodonir. L’escenari, sense atrezzo, sense cap mena de decoració, mai no es veu buit: els actors aconsegueixen que es vegi sempre ple, encara que només hi hagi un actor en escena.
Los dos hidalgos de Verona, al Teatre Grec, és un muntatge de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que hauria de tornar a Barcelona a fer-hi temporada. Al capdavall, estem parlant de la Compañía NACIONAL… quin sentit té que només es quedi a Madrid?
- El que m’ha agradat més: la interpretació i la direcció de Declan Donnellan.
- El que m’ha agradat menys: el so estava mal calibrat en algun punt, i els micros no recollien tot el text.
