Crítica: Los esquéiters – Grec 2015

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 7 sobre 10

Los esquéiters és un text que sembla improvisat però que no ho és. Es nota que hi ha un treball de fons, llarg, d’estudi, de preparació. Un text que ens parla de la llibertat, del nirvana, de la felicitat, de les coses que són útils i les que no ho són, de l’individu i del col·lectiu… i de les diferents maneres que cadascú interpreta cada concepte, de les diferents maneres com el viu, com el sent.

Dos filòsofs i quatre skaters. El coneixement pel plaer del coneixement. El patinatge pel plaer de patinar. Els filòsofs intenten esbrinar què és la llibertat, la felicitat, de plenitud… els skaters intenten arribar al Hail Sky que, per a ells, és la combinació de llibertat, de felicitat, de sensació, de plenitud… tot alhora i en un moment.

Els filòsofs intenten arribar a aquest Hail Sky a través del coneixement i els skaters a través del patinatge. Però, en el trancurs d’aquesta obra de teatre a Barcelona ens adonem que, tot i que tots tenen molt clar que és aquest Hail Sky, ni és el mateix per a tothom, ni tothom el percep igual, ni tothom l’expressa igual. Fins i tot, per a un dels skaters, s’hi pot arribar sense necessitat de patinar.

Els dos grups de persones, skaters i filòsofs, que es presenten com grups molt diferenciats, acaben més propers del que s’haurien imaginat de bon començament. Arribar al coneixement, arribar al Hail Sky, costa. Cal un esforç. Un esforç que ha de fer cadascú. Hi ha persones que es busquen aquest Hail Sky d’una sola manera, ja sigui patinant o filosofant, i d’altres que s’obren a altres formes. Per a uns patinar és la seva forma de viure, per a d’altres, és filosofar. Per a uns, patinar és només una part de la seva vida, i d’altres pensen el mateix de la filosofia. No es jutgen. És així i es respecten.

Les coreografies estan molt ben muntades, on els moviments sobre els patins són fluids i àgils, i on els moviments sense patí són impecables. Coreografies immòbils que són fotografies del moviment. La interpretació de Nao Albet i Marcel Borràs és d’alt nivell. Els quatre skaters, que fan veritables filigranes damunt dels seus patins… però no es pot dir el mateix de les seves interpretacions, que es veuen forçades. La música, estrident, hip-hop, rap, amb ritmes molt marcats… interpretada pels dos filòsofs, retruny a les orelles i obliga a seguir el ritme.

El vestuari dels skaters és el que veiem al carrer. No van disfressats de “skaters”. Ho són. Els dos filòsofs van vestits amb una mena d’uniforme escolar del segle XVIII, negre amb un gran coll blanc, que contrasta amb els vestuari acolorit, còmode, i actual dels skaters. Com si la filosofia fós una rígida i els patins fossin el paradigma de la llibertat.

L’escenografia d’aquesta obra de teatre del Grec és un punt a part. Una gran plataforma plana, amb una petita rampa a un costat i una elevació a l’altra, perquè els skaters hi facin els seus trucs. I una gran pantalla al mig on apareixien els subtítols. Perquè l’obra estava subtitulada. Els quatres skateres, llevat d’alguna frase, parlen en anglès, francès, italià i noruec. I pel que es podria entendre, semblava un llenguatge molt col·loquial i en un argot molt particular de cadascun dels skaters, que no era fàcil de seguir..

Si el text és important, la distribució de l’escenografia no ajuda a seguir l’obra, perquè els skaters parlaven sovint des dels costats de l’escena i calia anar movent el cap de l’intèrpret a la pantalla per seguir el que deien. No es pot demanar que tot el públic parli anglès, francès, italià i noruec. Si el text és important, cal facilitar que es pugui seguir bé.. Si el text no és important, i per això no es podia llegir al mateix temps que es seguia l’actor, aleshores… per què el subtitulen?

A Espectáculos Barcelona pots llegir l’article específic sobre el teatre al Grec 2015