Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
En Roger, un professor, agafa una raqueta de tennis i li rebenta el cap a un dels seus alumnes» Així és com comença el programa d’aquesta obra de teatre. I això és el que ens diuen que ha passat, només començar.
Tres actors ens interpreten a cinc personatges a Mata el teu alumne: en Roger, la seva dona, el seu fill, l’escriptor, el seu fill. Tot en un únic espai, una sala d’estar de qualsevol casa on hi viu algú apasssionat pels llibres, que ocupen tota una paret i s’escampen per tot arreu.
Aquests cinc personatges, ens parlen amb diàlegs de vegades absurds, de vegades plens d’humor negre, que ens recorden molt en Woody Allen i les seves discussions sobre qualsevol tema. I aquí el tema no és tant si en Roger ha matat el seu alumne, sinó si un escriptor es pot sentir responsable de l’ús que un lector en pot fer de la seva obra.
L’Enric, l’escriptor, es defèn «la seva vida (del Roger) és una merda. La meva novel·la no. No són la seva vida». «No és el teu home, és el MEU protagonista». L’Enric confessa que li agrada que la vida i el que escriu estiguin molt a prop… però, això el fa responsable dels actes d’un dels seus lectors? I aquesta és la pregunta que flota en l’aire tota l’estona.
Un text intel·ligent i divertit que ens empeny a qüestionar-nos fins a quin punt la literatura, una novel·la, pot ser una inflexió vital en una persona. Les semblances amb una pel·lícula del Woody Allen no ho desllueixen gens, ens ho fan més proper, ens fan pensar en un «déjà vu» que, per molt conegut que sigui, no deixa de sorprendre’ns.
La Maria Pau Pigem, en Pepo Blasco i en Quim Àvila componen uns personatges molt pròxims, que reconeixem de seguida, que podrien ser els nostres veïns, els nostres amics, els nostres professors. Una bona interpretació per a un bon text.
L’escenografia és molt adequada. Amb un espai únic es desenvolupa la història en dos llocs diferents. Els canvis d’escena i d’ubicació es ressalten amb so i pampallugues. Però no caldria, el text ja és prou expressiu i «reforçar» així aquests canvis no aporta res i, més aviat, distreu.
És una bona comèdia negra (molt negra), farcida d’humor intel·ligent. No hi trobareu ni grolleries ni humor fàcil. Potser no riureu amb grans riallades però us passareu l’estona amb el somriure i un lleuger riure als llavis. I això no és fàcil.
