Per Nicolàs Larruy
Nota: 10 sobre 10
Sense alè. Així ens deixa Mots de rituals per Electra. Sense alè i amb la sensació de què s’acaba massa aviat, que en volem més… que no pot ser que ja s’hagi acabat…. de pensar “però… no… si tot just s’acaben d’apagar els llums…!!!”
Un text difícil, amb un vocabulari i unes construccions que ja no s’estilen. Amb un contingut difícil.. Difícil de dir, difícil de donar… i tanmateix, un text molt ben servit per tots els actors que el reciten amb sentiment, amb elegància. La tensió dramàtica comença amb l’obra i ja no ens deixa més, ni quan ja s’ha acabat, perquè s’intueix que la tensió continuarà més enllà del text que ens acaben de representar.
Les interpretacions de tots els actors són brillants. Mantenen el ritme de l’obra i tots broden el seu paper. Sigui més breu o més llarg,. Cal felicitar especialment, però, Àngels Bassas i Dafnis Balduz, que duen el pes de l’obra i ens fan arribar al cor, a l’estómac.
Tots plegats, i especialment Orestes i Electra, mantenen viu l’interès de l’espectador. Ens parlen a nosaltres directament. Els dos vençuts, el que es queda i el que se’n va anar a l’exili, que es retroben en un món devastat, en una casa mig buida, on les paraules ressonen entre les parets com un eco. I ens parlen de la seva venjança i ens en fan partícips a tots plegats. No ens deixen indiferents. Ens fan conèixer els seus sentiments, els seus plans, els seus desitjos… però ens mantenen sempre com a espectadors. Sabem el que passarà, però no hi podem fer res. La tragèdia a Mots de ritual per Electra està servida.
I, per si ens n’oblidem, de tant en tant ens apareix Erínia (Carme Sansa), com una consciència viva que manté viu el record de tot el que ha passat i no ens deixa oblidar el que sabem que ha de passar. I passarà.
Un escenari mig buit. Amb quatre cadires mal arrenglerades i un petit sofà. Tot sembla vell, atrotinat. Tot és ple de pols (atenció als al•lèrgics que hi vagin). La devastació de fora ha entrat dins la casa. Una il•luminació tènue, que deixa parts de l’escena mig a les fosques. I un joc de llums que ens enfoca els actors en les escenes més crues. No se’ns amaga res. Ens ho fan mirar. Ens ho posen davant dels ulls.
La música, de corda amb apunts de bateria, acompanya l’acció, però no la distorsiona. El vestuari està molt ben aconseguit. És gran el contrast entre el frac d’Egist i el vestit d’Orestes. Entre la jaqueta de Clitemnestra i el vestit vermell d’Electra. Mots de ritual per Electra és un gran text. Una gran posada en escena. Grans interpretacions.
I només li trobo una pega. Una. Que només estarà en escena dues setmanes. I que és una pena que una obra així tingui una durada tan breu. Una feina tan ben feta hauria de poder arribar a més gent. Els que la puguin anar a veure es podran considerar uns privilegiats.
