Valoració: 7 sobre 10
Sota la direcció de Carme Portaceli, podem veure al TNC una de les obres més conegudes de Virgínia Woolf Mrs. Dalloway que narra 24 hores de la vida de Clarissa Dalloway. L’obra publicada el 1925 es va crear a partir de dues obres curtes de Woolf: Mrs Dalloway in Bond Street i The Prime Minister.
Clarissa Dalloway renuncia a la seva naturalesa per complir amb les convencions socials
Mrs. Dalloway (Blanca Portillo) és una dona benestant de la post Primera Guerra mundial que ha renunciat a la seva essència per seguir les convencions socials de l’època. Víctima d’ella mateixa, se sent presonera d’una vida dedicada als altres que no la satisfà.
La mujeres tenemos que procurar que todo el mundo sea feliz a nuestro alrededor
Mentre Clarissa passa les hores preparant el sopar de gala amb què vol sorprendre el seu marit, la visiten els fantasmes del passat que després retrobarà a la festa. Rere el glamur de les copes de vidre i els coberts de plata s’amaga el desencant del que no es va atrevir a fer. De fons, sonen les campanes del Big Ben.
A través de continus feedbacks, Clarissa ens explica com va triar un marit que li oferia seguretat i classe social en comptes del seu gran amor a qui va destrossar la vida, en Peter (Nelson Dante), o com va renunciar a una relació amb la Sally (Inma Cuevas). En definitiva, com Clarissa va optar per una vida sense sentit – de cara a la «galeria» – que amb el pas del temps li passa factura.
Siento que he perdido a Clarissa. Me siento invisible
La vida de Clarissa s’entrecreua amb la d’Angèlica (Gabriela Flores) – l’alter ego de Woolf – a qui el psiquiatre i el seu marit Max (Jimmy Castro) impedeixen escriure. Creuen que és l’única manera d’evitar que escolti les veus que la pertorben però l’Angèlica troba la manera d’escapar del seu captiveri. El suïcidi alliberador és l’única opció que li queda.
Blanca Portillo destaca en el paper d’una dona que es debat entre la persona i el personatge
De les interpretacions, un tant irregulars, destaca la de Blanca Portillo. A través dels diàlegs en present i passat, li descobrim una doble cara: la persona i el personatge. Per una banda, Clarissa és una dona moderna i sense prejudicis morals que ens parla de feminisme, de passió, de la mort i d’amor entre dones. Per una altra banda, fa una renuncia deliberada a tot en el que creu.
Ella, com l’Angèlica, també està en una carcel però amb barrots d’or. En l’esplèndida escena final, el vestit verd de Clarissa destaca en el pati de butaques per convidar-nos a un brindis. A diferència de l’Angèlica, la seva manera de fugir és continuar endavant.
L’excès de recursos escènics ens allunya del contingut de l’obra de Woolf
Un escenari ple de mobles acull els diferents moments de l’obra: taules, cadires, el divan del psiquiatre … fins i tot una tarima des d’on ens sorprèn la música en directe que en alguns moments s’acompanya de ball. No acabem d’entendre, però, com encaixen aquests elements en la trama. Ens quedem amb la sensació que respon a un afany de modernitat que Mrs. Dalloway no necessita.
Una escenografia d’Anna Alcubierre, sobrecarregada, que juga amb els llums per fer que l’obra vagi endavant i enrere, aturant el temps com en una mena d’instantània que, de cop, pren vida.
L’excès de recursos escènics que s’usen per fer tangibles els diàlegs de Clarissa amb els seus fantasmes, distreuen i resten força al text de Virgínia Woolf que no acaba d’aprofundir i es queda a mig camí. Llàstima perquè aquesta autora tenia i té molt a dir.
Dades tècniques de Mrs. Dalloway – Sala Gran TNC
(basada en l’obra homònima de Virginia Woolf)
Direcció: Carme Portaceli
Versió: Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli
Repartiment:
Max: Jimmy Castro
Angèlica; Gabriela Flores
Doctor: Jordi Collet
Doris: Zaira Montes
Sally: Inma Cuevas
Clarissa Daloway: Blanca Portillo
Peter: Nelson Dante
Elisabeth: Raquel Varela
