Crítica de Laia Ruiz
Nota: 6 sobre 10
Vam tenir el plaer de poder assistir a l’assaig general de Nit de musicals, dirigida per Elisenda Roca (escènica) i Andreu Gallén (musical). Un espectacle que prometia sensacions fortes, ubicat dins (o millor dit fora) del marc incomparable del Teatre Grec de Barcelona, en el festival estiuenc que porta el mateix nom.
Deixarem a banda els problemes tècnics, ja que com ja hem comentat, es tractava d’un assaig general i en això consisteix; a poder detectar els punts que fallen per tal de millorar-los a l’estrena i en les posteriors representacions i segur que ho han aconseguit satisfactòriament.
Ens van oferir un repertori de divuit cançons interpretades per gent molt diversa del món de l’espectacle: actors, cantants, grans professionals dels de sempre (Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Mone, Joan i Roger Pera, …), gent més nova però que ja fa temps que trepitja ben fort (com ara Anna Moliner o Ivan Labanda) i també noms nous i cares poc conegudes. D’aquest últim grup, pertanyent majoritàriament a les escoles de teatre musical més conegudes de Barcelona, hi havia veus impressionants, amb molt bona presència escènica, d’altres però que, segons el criteri personal d’una servidora, quedaven una mica per sota del que exigeix un cognom com el del Grec.
La Banda Municipal de Barcelona, dirigida pel mestre Salvador Brotons, va acompanyar tots aquests artistes en temes de My fair lady, El fantasma de l’Òpera o La Cage aux folles, entre d’altres. Tot i l’excel·lència indiscutible de la Banda, en algunes actuacions hi mancava fusió per part de l’artista, semblaven dues actuacions paral·lelesque no acabaven d’acoblar-se, potser hi mancava una mica de treball.
El regust que ens deixa Nit de musicals és, malgrat tot, bo. Les cançons són d’aquelles que quasi tothom coneix i el musical és un gènere que de per si sol té una connotació d’emoció i grandesa, que és el que ens regala aquesta mescla de música, de lletra i d’història (la que ens expliquen les paraules).
El comentari predominant entre el públic, en l’acabar, era «està bé… ha sigut maco, però una mica fluixet«. Poden ser els nervis de l’assaig general, potser.
