Nota: 9.5 sobre 10
Nit de Reis, al Teatre Lliure, és teatre en blanc i negre… és un muntatge que té l’aire d’aquelles comèdies dels anys 50 que venien dels Estats Units quan aquí no sabíem fer cinema, encara. Comèdies àgils i divertides, amb actors de primera, cuidades fins al darrer detall. Una comèdia on els actors sembla que encara no han assumit que el llenguatge cinematogràfic és diferent i sembla que sobreactuïn. Comèdia dins la comèdia que no arriba mai a la caricatura.
Nit de Reis ens evoca les parelles còmiques de l’estil de Mirna Loy i William Powell (Raquel Ferri “Olivia” i Eduardo Lloveras “Orsino”), Katherine Hepburn i Spencer Tracy, Cary Grant i Rossalind Russell (Joan Solé “Tobías” i Júlia Truyol “Maria”; o també Eduardo Lloveras “Orsino” i Clàudia Benito “Viola”)… i també parelles com Stan Laurel i Oliver Hardy (Enric Auquer “Sr. Andrew” i Joan Solé “Tobias”)… i en algun moment, també fa una picada d’ull als Germans Marx i al pallasso Augusto i el seu representant més conegut, Charlie Rivel (Enric Auquer “Sr.Andrew”).
I no podia faltar el personatge pedant, que és el blanc de les burles de tots i que sempre acaba escaldat (Joan Amargós “Malvolio”). O el personatge trapella que, no sabem com, però se’n surt de tot (Quim Àvila “Feste”)
Les bones produccions es caracteritzaven perquè, fos qui fos el personatge, per petit que fos el seu paper, tots estaven interpretats per actors de primera. I en aquest muntatge, es compleix a la perfecció (Jaume Madaula “Antonio!” , Lluís Marquès “Sebastian”).
Nit de Reis és una obra coral, amb moltes escenes i entrades i sortides. Les històries d’Olivia, Orsino i Viola, es barregen amb les histories de Malvolio, Maria, Tobías, Sebastian… i tot flueix.
El muntatge comença amb una coreografia increïblement bella d’un naufragi. Veiem les onades. Veiem la tempesta. A partir d’aquí, la història de Viola, reconvertida en Cesari per treballar per Orsino. La història de l’amor d’Orsino per Olívia, les trapelleries de Maria i Tobías, les festes contínues de Tobías i Sr. Andrews, l’afectació de Malvolio… tot va passant per davant nostre i el calidoscopi de petites peces acaba per construir tot un món.
L’escenari sembla una sala de ball, amb un plafó de llums que pampalluguegen al ritme de la música, i cadires al voltant. Una sala de ball o un envelat mòbil. En aquest món hem vingut a ballar i a Nit de Reis ens posen molta música i tota en directe. Les cançons formen part de l’argument i a l’estil dels musicals més clàssics, s’enllacen i s’incrusten en les escenes.
El vestuari i la caracterització i tenen reminiscències dels anys 40-50. Tot està molt cuidat i no s’han deixat cap detall.
A Nit de Reis no només hi ha bons intèrprets. Es nota que hi ha molta feina al darrere, el text es diu molt bé i no hi ha entrebancs i, fins i tot les parts més filosòfiques, no desentonen en l’estil fresc de l’obra.
I la gent que hem vingut de públic acabem formant part de l’obra perquè els actors ens hi fan entrar, ja sigui per al·lusions, perquè parlen amb nosaltres, o perquè ens fan participar del muntatge. Potser ha faltat que, ens les cançons, el públic hi participés més… (si és que hem de retreure alguna cosa!)
Nit de Reis, al teatre Lliure, és un muntatge que els ha sortit rodó. Un muntatge que ens fa sortir contents del teatre perquè hem vist molt bon teatre i perquè ens han fet passar una estona molt divertida.
