Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8 sobre 10
Al Teatre Villarroel arriba una obra de teatre dins el cicle Off: No apostis pels anglesos.
Tres amics, en Piti (David Olivares), en Pau (Òscar Garcia) i en Bola (José Pérez-Ocaña) es reuneixen a casa d’en Pau per seguir el darrer partit de la seva aposta. En Pau ha mentit a la seva dona per poder apostar i per reunir-se amb els seus amics. En Piti també ha aconseguit els diners de l’aposta de manera poc oficial. En Bola té els diners que ha escatimat al seu pare, ara difunt. Tots tres són ludòpates, obsessionats per les apostes. Quan són junts, creen un univers que té com a únic centre les apostes de futbol.
A aquesta obra de teatre de Barcelona veiem un món que és seu, on no hi té entrada ningú, un món que tanquen a la resta de gent amb mentides i manipulacions. Un món on tot el que fan està justificat. Un món d’homes on hi impera el masclisme més ranci (“allà (a l’Afganistan) a les ties, si no les pots mirar… si les toques (gest clar de tallar el coll)”, un món impregnat de fatxenderia (“jo tinc aquest pis, la meva dona…”), on el futbol és com una religió, on Déu només és un instrument a qui demanar que s’acompleixin les seves apostes, on els diners són una eina més per apostar més…
Els tres amics tenen les seves apostes. Fins a la mitja part, tot va bé. Però a la segona part del partit definitiu comencen les tensions: cadascun d’ells ha apostat un final diferent. Només un s’endurà el premi. Segons es desenvolupa el partit, ara guanya un, ara guanya l’altre. I el que guanya rep l’atac ferotge i cruel dels dos que perden l’aposta… fins que les tornes canvien, aleshores, la víctima dels atacs passa a ser un atacant i un dels que atacava, passa a ser l’objectiu. I així successivament. I en aquests canvis, els amics descobreixen que tenen secrets entre ells, secrets entre dos i un queda al marge… secrets que s’escupen i es llancen com ganivets.
A aquest espectacle de Barcelona es passa del bon rotllo entre amics a la batalla més dura i de nou al bon rotllo… i els enfrontaments i les retrobades els fan descobrir els amics i descobrir-se a ells mateixos. No és una reunió on arreglen el món, però fan una bona catarsi. “Em pensava que érem col·legues”. “Els amics són per això” “El final és el que importa. El final”. El final del partit. El final de les coses. El final com a punt de partida per començar de nou.
A No apostis pels anglesos veiem un escenari que representa un saló comfortable. Tres butaques, una planta, un penjador, julivert i un Sant Pancraç i un gat xinès de la sort que reben la visita de les tres apostes (per si de cas). No cal més. És un pis com molts. I un ordinador damunt la taula, per seguir el resultat del partit al segon.
El vestuari d’aquesta obra de teatre és encertat. En Pau es posa sabatilles per estar per casa, i batí. En Bola duu texans i samarreta i en Piti duu la bata verda de sanitari, perquè treballa en una ambulància. Cadascú ben definit.
Els diàlegs són àgils i tenen moments molt brillants. Atenció al fitxatge de Diego Costo, no us el perdeu; o la pregària a Déu. De tant en tant, un dels personatges deixa l’escena i els dos que queden reforcen llaços, creen un equip de dos enfront el de fora. Són amics, i s’aprecien però també s’envegen, es menystenen i aprofiten el moment per enriure’s dels altres amb molta crueltat. Aquest espectacle de Barcelona té un bon ritme, però li falten un parell o tres de funcions amb públic per acabar d’anar fi com la seda.
La interpretació és convincent. David Olivares, en Òscar Garcia i en José Pérez-Ocaña són tres amics que podríem conèixer, podrien ser veïns nostres o companys de feina, o de cua de l’atur. Són molt creïbles. A destacar la interpretació de José Pérez-Ocaña, que té moments brillants, especialment quan no diu res però la seva expressió és tot un poema.
