Valoració: 7.5 sobre 10
Només la fi del món és la nova proposta de La Perla 29, una obra de l’autor Jean-Luc Lagarce que ha estat dirigida per Oriol Broggi i interpretada per Muntsa Alcañíz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert. Es tracta d’una proposta minimalista on la pausa i el guió són els principals protagonistes.
La Perla 29 torna amb Només la fi del món dirigida per Oriol Broggi
A Només la fi del món ens trobem amb la història d’un escriptor que torna a casa després de molts anys de distanciament i silenci. Torna perquè sap que s’està morint però el que no s’espera és que aquesta tornada desperta tot un seguit de conflictes i ressentiments per part de la seva família: la seva germana petita, el seu germà, la seva mare i, fins i tot, la dona del seu germà a la que ni tan sols coneixia.
El director Oriol Broggi ha adaptat Només la fi del món, un text del dramaturg francès Jean-Luc Lagarce que es va publicar a l’any 1990, quan el propi autor va assabentar-se de que s’estava morint. Es tracta d’un text BRUTAL, un guió on els silencis i els nerviosisme diuen més que les pròpies paraules. Una constant correcció del que es diu i el que es vol dir, de deixar-se endur pels pensaments i procurar que les paraules els atrapin. Un guió magistral que em va fascinar de principi a fi.
Interpretacions de 10
A Només la fi del món també ens trobem amb un exquisit treball interpretatiu. Els cinc actors es posen en la pell dels seus personatges i ens transmeten la seva dualitat entre emoció i dolor que els hi provoca la tornada del germà. Sobretot destaco a la Clàudia Benito que fa una interpretació visceral, plena de matissos i amb una emoció continguda que ens posa els pèls de punta.
Per tant, ens trobem davant d’una proposta de La Perla 29 que compta amb un guió excepcional, impecable, i unes interpretacions brutals que emocionen i atrapen.
El problema: el ritme
El que, per a mi, falla en aquesta proposta és el ritme. Trobo que Oriol Broggi ha fer una direcció molt minimalista, tant, que no hi ha cap acció sobre l’escenari. Només gent vagant per l’espai, parlant i callant. El text té moltíssima energia, moltíssima força i, crec, que la direcció ha restat aquesta vitalitat i l’ha convertit en una emoció més pausada i racional.
El que més em va agradar de Només la fi del món és el guió. Trobo que el text és magnífic, sobretot, perquè sembla que sigui una transcripció de les emocions i els sentiments que tenen tots els protagonistes. No saben molt bé què dir però tenen molt a dir i, això, s’entèn perfectament amb el text. Però amb la direcció es frena una mica aquesta voràgine emocional i es fa que sigui tot més racional i més pensat.
Aquesta «pausa» que s’ha fet amb el text i amb les accions fa que Només la fi del món tingui un ritme molt desigual. Monòleg rere monòleg amb silencis i quietud extrema és que ens trobem a l’escenari. Un text carregat de vitalitat que, de vegades, es torna avorrit i repetitiu quan no hauria de ser així: el text, per molt que repeteixi i repeteixi idees, podria tenir tota l’energia pròpia dels pensaments. Però no la té perquè s’ha frenat els ritme.
En general, trobo que Només la fi del món té una base boníssima: un text brutal i unes interpretacions molt encertades. No obstant, el resultat final em va semblar una mica avorrit i lent, massa lent. El minimalisme escènic en estat pur que, en aquesta ocasió, per mi no ha funcionat.
