Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 9.5 sobre 10
Consulta la nostra selecció de les obres de teatre de Barcelona imprescindibles
Un piano al fons amb Maika Makovski asseguda al davant.. Una pantalla de projeccions. Unes ampolles amb uns papers dins. Un escenari buit que, en un obrir i tancar d’ulls, omplen la Miriam Iscla i la Sol Picó. Aquesta és la primera presentació de l’obra de teatre de Barcelona Només són dones.
Est tracta d’un espectacle polièdric on es combina la veu, la dansa, la música, l’audiovisual… quatre formes d’expressió que, per separat, expliquen facetes d’una història i, juntes, es combinen per mostrar-nos moments de la nostra història. Una part de la nostra història que no es coneix gaire: la repressió que van patir les dones en presons franquistes. “Només sóu dones”, els diuen. Només.
L’espectacle Només són dones és la història de cinc dones. Tres són casos reals, amb nom i cognoms, que ens fan viure el seu patiment, la seva angoixa, la seva desesperança i, malgrat això, la seva esperança en un món millor, en un futur diferent, en unes idees. La seva valentia en un entorn que les volia trencar i destruir. El coratge de tirar endavant. La solidaritat entre elles. L’alegria i el riure en un lloc on tot era negre i trist. I, per contra, la crueltat dels carcellers, la seva manca d’humanitat (malgrat que diguin “no som animals”), el seu sadisme, la tortura, la seva set de venjança, la seva prepotència. “Perdoneu les nostres culpes i perdoneu… no, no els puc perdonar!” “Germanes de… la Caritat?”
Cada una de les dones arriba a la presó per raons diferents. En el seu relat ens mostren com les rancúnies familiars, les enveges i la cobdícia podien portar una persona a la presó. Sense més motiu que una denúncia, falsa o no. O també com la defensa d’unes idees portava al límit les persones. “Jo no em vaig rebel·lar, són vostès els que es van sublevar”.
Les altre dues dones són del present. La néta d’una dona afusellada al costat d’un camí. Una nena de Rússia. Que viuen el passat que retorna amb il·lusió, amb amargor, amb respecte i admiració. I que es troben amb què han de descobrir quines són les seves arrels.
Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski són les cinc dones. Ens les fan viure amb la veu, la dansa i la música. A les cinc dones, i a tantes altres que es van quedar sense veu.
- Míriam Iscla és la narradora, el fil conductor. Amb les paraules, amb el gest, es transforma i viu les cinc dones. Ella és les cinc dones. Només amb la seva veu i el seu cos, sense atrezzo, sense canviar de vestuari, Míriam Iscla ens les porta a escena, cadascuna amb la seva pròpia veu i el seu propi gest. No li cal res més per oferir-nos una gran interpretació que no deixarà ningú indiferent.
- Sol Picó és la transcripció en dansa de les paraules. Un cos que ens mostra el dolor i l’alegria, l’angoixa i l’esperança, que passa de ser una ombra a tenir entitat pròpia. Una dansa que passa d’un ritme pausat a un ritme espasmòdic i ens fa veure com els sentiments transformen un cos.
- Maika Makovski, amb la seva música, ens fa reviure les bombes, el batec del cor, el tic tac d’un rellotge que no atura el temps ni la barbàrie, els gemecs i crits d’angoixa, els plors, i també les cançons amb què les dones s’animaven les unes a les altres, les pregàries, l’alegria. Una música que mantenia la tensió tota l’estona. Una música creada per aquesta obra, que s’entrellaça amb les paraules i el gest. Tot queda lligat.
Aquesta obra de teatre de Barcelona está acompanaya d’un vestuari sobri, fosc i trist. Com un record d’aquells temps, foscos i tristos. Una il•luminació crua que intensificava la foscor de les zones no il·luminades, i les feia encara més fosques. Com si, malgrat la llum, les ombres ho volguessin conquerir tot.
Una obra de teatre que cal anar a veure. Per conèixer una part de la història que no es coneix i cal conèixer. Però també per veure un muntatge molt ben fet, molt ben estructurat, molt ben dirigit, amb unes interpretacions que ens atrapen des del primer moment i ja no ens deixaran anar més.
