Nota: 9 sobre 10
Si voleu veure l’home de les mil cares, només cal que us acosteu al Teatre Poliorama per gaudir de la brillant actuació de Sergi López a «Non solum«, dirigida per Jordi Picó.
L’obra es va estrenar a la Temporada Alta del 2005 amb gran èxit i després de fer diverses gires, ha tornat a Barcelona. Nom Solum respon a la necessitat «terapèutica» de Sergi López de retornar temporalment als escenaris on va iniciar la seva carrera professional.
De segur que la majoria el coneixeu per la seva trajectòria cinematogràfica, sobretot al cinema francès, encara que també ha treballat a Espanya. Només cal recordar l’esplèndid «Laberinto del fauno» (2006) o la seva darrera pel·lícula «La propera pell» (2016) que va ser seleccionada als Premis Gaudí com la millor en llengua catalana. Si l’heu vist actuar al cinema i també al teatre, us costarà de creure que és el mateix actor perquè els registres són totalment diferents.
Com diu el títol, “Non solum”, el protagonista no està sol sinó acompanyat d’un munt de personatges que interpreta ell mateix. Segons les seves paraules «més que un monòleg és un diàleg amb la particularitat que tots els personatges són iguals». Sergi López no parla amb una única veu sinó amb la de tots els protagonistes.
Per altra banda, però, hauríem de dir que «sí està solum» perquè ell solet fa i desfà al seu gust. A Sergi López no li cal res ni ningú per multiplicar-se de forma exponencial. Els seus registres són tan variats com els personatges que interpreta: el del cadastre, el lampista, al que li agrada l’allioli, la dona, i molts més.
L’obra té un punt d’existencialisme que potser costa de veure sota la capa de comicitat. El protagonista es pregunta sovint: Què està passant? Qui ets tu? Qui sóc jo? També parla d’allò que ens fa semblants i d’allò que ens diferencia. De solitud i companyia. De la recerca de la nostra identitat quan es projecta en la dels altres, com en un mirall.
Les diverses escenes en què es divideix no tenen l’estructura narrativa tradicional ni un fil argumental clar. No trobem la introducció, nus i desenllaç a què estem acostumats i això li dóna un aire desordenat i caòtic que ens agafa una mica desprevinguts.
Potser per això, al començament costa una mica d’entrar-hi. Es diria que el públic no sap com reaccionar durant la primera part de l’obra en què Sergi López es desdobla en tants personatges que resulta impossible comptar-los. No ens queda gaire clar què està passant. Com ens explica durant l’actuació, amb aire de complicitat, fent-se passar per un espectador: l’obra és rara, no? Doncs, una mica sí.
Poc a poc, descobrim que l’únic que hem de fer és centrar-nos en l’actuació de Sergi López i gaudir del resultat. Són de gran ajut els focus de llum, sobre l’escenari negre, que canvien de color i centren la nostra atenció només en l’actor que es diverteix molt fent el pallasso i això es nota en la seva interpretació. Com a resultat, les rialles i els aplaudiments del públic van in crescendo.
Sergi López cantant «L’home estàtic»Són tan nombrosos els moments divertits que costa de triar-ne un però jo em quedaria amb el del descobriment del sexe, la conversa amb el líder polític de torn, quan es fa passar per espectador i molts d’altres. Sense oblidar-nos, per descomptat, de la cançó de «L’home estàtic». No us la perdeu !
“Non solum” és una obra amb molt moviment físic i gestualitat, imprescindible per donar vida a tots aquests personatges sense canvis de vestuari. Ha de ser esgotador estar hora i mitjà amunt i avall de l’escenari. L’escenografia i l’atrezzo són gairebé nuls. A l’escenari hi ha una petita tarima de fusta que fa diferents funcions. Sergi López només usa unes ulleres de sol com les d’un dels protagonistes de la mítica sèrie policíaca dels 70, Starsky i Huch, i una americana reversible. Res més.
Una cosa ens queda ben clara després de veure l’obra, Sergi López és un actor versàtil i polifacètic que no té complexos, cap ni un. Canta i balla francament malament i n’és conscient però no li fa res i als espectadors tampoc.
S’ha de ser molt bon actor per brillar amb un text i unes escenes que oscil·len entre el surrealisme i el teatre de l’absurd, amb un punt d’existencialisme camuflat, una estructura narrativa caòtica, unes cançons que no guanyarien ni de lluny un concurs musical i una escenografia inexistent. Com un planeta sense satèl·lits, Sergi López no necessita res més que el seu talent per brillar amb llum pròpia.
Quan acaba l’espectacle, el públic s’aixeca per aplaudir amb entusiasme. Jo també. Per alguna cosa deu ser, no?
NON SOLUM – Teatre Poliorama
- Autors: Jordi Picó i Sergi López
- Director: Jordi Picó
- Intèrpret: Sergi López
