Una espera feta d’ecos i silenci. Odissea Estudi 1 és una adaptació lliure de l’Homer clàssic i una experiència escènica intensa, intel·ligent i commovedora. Moreno Bernardi i Alberto Conejero proposen una peça que transforma el mite d’Ulisses en una metàfora de la resistència, l’esperança i la identitat europea contemporània. No hi ha trama lineal ni personatges heroics, sinó una espera compartida, densa i carregada de sentit.
Odissea Estudi 1: una dramatúrgia que desafia la narrativa tradicional
A Odissea Estudi 1, la paraula es converteix en matèria escènica. No hi ha diàlegs convencionals ni accions reconeixibles: tot és veu, presència, cos, ritme. El text de Conejero és com una invocació coral, una litúrgia que alterna l’intel·lecte i l’emoció. La peça no s’explica, es viu. És una aposta total per un teatre que pensa i que demana pensar, però que també commou des del silenci, la repetició i el buit.
L’elenc aconsegueix una coherència i una potència com a grup que és absolutament hipnòtica. La contenció, el rigor i la disponibilitat física i emocional de tots ells és admirable. No hi ha gest superflu ni moment gratuït. Cada actor i actriu sosté el fil invisible d’una espera que ens inclou també a nosaltres, espectadors.
Una escenografia austera i poètica
El disseny escènic d’Odissea Estudi 1 és subtil, simbòlic i d’una bellesa desarmant. Terra, metall, ombra i llum: amb molt poc, es crea un univers complet, ple de presència. L’ús de la il·luminació i del so contribueix a construir una atmosfera atemporal, gairebé sagrada. És un espai de ruïna, de memòria i de persistència que connecta amb l’essència de l’obra: sostenir el sentit enmig del no-res.
Una reflexió sobre la identitat i el compromís
Aquest muntatge fa una lectura contemporània de l’Odissea, on Penèlope ja no és només qui espera, sinó qui manté viu el relat. És una obra que parla de nosaltres: de la nostra fragilitat, de la nostra Europa en suspens, de la necessitat de creure en alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. I ho fa des de la senzillesa formal, però amb una força poètica inoblidable.
- El que més m’ha agradat: tot. La precisió del text, la bellesa del dispositiu escènic, la força silenciosa del repartiment i l’honestedat conceptual de la proposta. És una peça que respecta l’espectador i que el tracta com algú capaç de sentir, pensar i imaginar. Un regal estrany i necessari.
- El que menys m’ha agradat: res. No hi ha res que canviaria. És d’aquelles obres que t’agradaria tornar a veure només per tornar-te a submergir en la seva atmosfera.
