Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10
En aquest espectacle del Teatre Gaudí anireu de sorpresa en sorpresa. Els llums de sala s’apaguen i, quan tornen a encendre’s, no sabreu mai per on anirà l’obra. Orson Welles i els altres personatges, us portaran per on voldran. I quan estigueu convençuts i us sentiu contentes perquè ja sabeu per on van… donaran un tomb a l’argument, a l’escena, i us deixaran bocabadats.
Orson Welles és el centre d’aquest mini univers. Envoltat de personatges de tota mena, ens mostra que “pel que fa a la realitat, tot em sembla una ficció”. I nosaltres, el públic, mai no sabrem què és realitat i què es ficció.
L’escenari es mou entre la ràdio, el bar d’un hotel de luxe, una de les habitacions… el moviment escènic fluctua sense interrupcions ni trencaments. I Orson Welles es va trobant amb en Toni, un cambrer saberut; en Camil i la Fabiola, que fugen d’una Espanya en guerra amb objectius ben diferents; la propietària de l’hotel, la Sra. Weisenstein, una dona que ho ha viscut tot però que no està avorrida de la vida… tots es van trobant en aquest petit món. “Faig servir la mentida per saber la veritat” ens etziba Orson Welles.
A Orson surt, perseguit per un ós hi ha una barreja ben feta de teatre, de ràdio en directe, de pel•lícula dels anys cinquanta, de teatre costumista, d’il·lusionisme… un espectacle que ho mescla tot i ho fa amb gràcia. Els diàlegs entre Orson Welles i Toni són deliciosos, plens d’ironia, de doble joc. L’emissió, en rigorós directe, de la Guerra dels Mons, és un treball molt ben fet que deixarà bocabadat a més d’un.
Orson Welles ens explica que William Shakespeare va acotar en una de les seves obres que un personatge “surt, perseguit per un ós”. Tots tenim algun ós que ens persegueix, algun fantasma. Toni va fugir d’Itàlia “Me’n podia haver anat a Roma”, ens diu. “Però a Roma hi ha en Mussolini”, respon Welles. En plena emissió de la Guerra dels Mons, Fabiola exclama “Oh, Deu meu, fugint d’una guerra i ens en trobem una de pitjor”. La Sra. Weisenstein fuig de l’avorriment… i Welles, de què fuig? Ell fuig endavant, buscant filmar una pel·lícula sobre un potentat de la premsa…
En aquesta obra del Teatre Gaudí tot és real però res no ho és. La Guerra dels Mons només va ser una emissió de teatre radiat; i els personatges no són qui creiem que són. Tots juguen un paper. Fins i tots dins de l’obra. Un text molt àgil, molt divertit, i molt ben estructurat que la direcció dual de Ramon Hernàndez i Gerard Vàzquez ha sabut portar en escena sense que perdi en cap moment la seva frescor, la sorpresa, l’engany i el joc de miralls.
El repartiment, encapçalat per un Eduard Doncos, en el paper d’Orson Welles, que fa de demiürg que tot ho controla i juga a fet i amagar amb nosaltres, és una de les troballes del muntatge. Oscar Bosch, Ramon Canals,, Xus Estruch, Toni Forteza, Ramon Hernàndez, Eva Lluch i Carles Pulido són les peces d’aquest caleidoscopi que ens balla davant dels ulls i que van component diferents imatges fugisseres, totes reals per un moment, però totes igualment de volàtils i mentideres.
Una escenografia molt ben creada, que defineix els espais sense trepitjar-se,recolzada per jocs de llums que il·luminen els punts d’acció en els moments clau o ens deixen a fosques, com si haguéssim de buscar alguna cosa a les palpentes. I un treball de so magnífic, especialment en l’emissió de La Guerra dels Mons. Un directe radiofònic que se’ns fa curt.
“Faig servir la mentida per saber la veritat”. Quan sortiu del teatre, hi pensareu. Què és veritat? Què és mentida?
