Nota: 10 sobre 10
El teatre està de sort. Nosaltres estem de sort: ha tornat Othello! El muntatge de Les Antonietes ha tornat als escenaris perquè en puguem gaudir una altra vegada.
Una adaptació del clàssic de Shakespeare, una destil·lació elegant, minimalista, estilitzada que té aires de somni però ens retrata un malson.
Othello a La Villarroel, una obra amb només 3 personatges
Amb només tres personatges, Oriol Tarrasón ens explica tota la tragèdia. No li cal res més. La història és ben coneguda: Othello, un triomfador en les batalles, s’ha casat amb Desdèmona. En tornar d’una guerra, victoriós, nomena Cassio com a home de confiança. Iago, gelós, ordeix un pla per destruir Cassio i Othello.
No tots els amos poden ser lleialment servits.
Un relat de gelosies. Perquè Othello, en mans de Iago, es converteix en un titella a qui la gelosia l’enganxa com una droga additiva que li obnubila el senys. I Iago, gelós de Cassio pel càrrec que creu que ell es mereix més, no s’aturarà davant de res. La gelosia també és el motor de la seva vida. Dos homes eternament insatisfets per raons diferents. Othello, perquè sent que Desdèmona és una dona massa valuosa per a ell i té por que ella en fugi… Iago, perquè sent que es valora massa a altres abans que a ell.
Iago plantarà el dubte en Othello, amb petites mentides, com petites llavors que ell mateix anirà regant amb altres suposicions. Com un director de teatre, farà que Desdèmona i Cassio es moguin a les seves ordres… sense que ho sàpiguen. La mentida, un cop arrelada, floreix en forma de gelosia… i fa una florida molt gran.
Tot i això, estic segur que la veritat no pot ofendre ningú.
Bones interpretacions a aquest Othello de La Villarroel
Òscar Intente crea un Othello que, davant nostre, passa de ser l’home segur, victoriós en la batalla, a l’home insegur, esporuguit en una societat on no creu que acabi d’encaixar, ple de complexos, borratxo de gelosia. Òscar Intente ens mostra de forma brillant l’evolució del triomfador a l’home destruït per la gelosia.
Faré néixer en el moro un estat de gelosia tan gran que el seny no hi podrà fer res.
Aida Oset (que substitueix Anabel Castán), fa una Desdèmona innocent, que sembla gairebé una criatura juganera, una nena que encara creu en contes de fades. Una dona que s’ha enamorat d’un home per les seves històries, pels seus contes… una dona que s’ha enamorat d’un somni. La Desdèmona d’Aida Oset és una joveneta que viu en un cos de dona, feliç i sense malícia.
Espero que creguis que les meves paraules provenen del meu afecte.
Arnau Puig interpreta a Iago. I ho broda. Veiem un Iago colèric, engelosit, rabiüt… però també veiem un Iago fred, manipulador, calculador. Un home que viu per a ell mateix. La servitud a Othello és només el camí per servir-se a ell mateix. Arnau Puig fa un Iago ple de matisos en el gest, en la mirada, en la veu, en les pauses.
Sigues prudent, potser és honesta!
Escenografía minimalista per una obra clàssica: una gran combinació
L’escenografia és també minimalista, com muntatge. Unes parets blanques, una catifa vermella, un faristol, una taula baixa. … el muntatge s’acaba de polir amb la música, amb moltes notes baixos i sons electrònics, també minimalista i amb un treball d’il·luminació molt bo que crea focus d’atenció en moments puntuals. Una escenografia i una il·luminació que ens permeten veure com Othello cau, literalment, en els braços de la gelosia.
El vestuari és molt elegant. Othello sempre duu un vestit negre, amb camisa blanca i corbata negra. El moro va de negre. Iago, el cortesà, duu un vestit granat. I Desdèmona duu un vestuari ple de fluïdesa, en colors ocres, colors terrosos, com si ella fos la que toca de peus a terra.
Othello ha tornat a La Villarroel. Un muntatge que va exhaurir entrades ens dóna l’oportunitat de tornar-lo a gaudir. No podem deixar escapar aquesta oportunitat. Una obra plena de detalls, de troballes, d’encerts… hi ha obres que s’han de veure més d’una vegada. Othello n’és una. Perquè té interpretacions excepcionals, una direcció excel·lent, per l’escenografia, la il·luminació, els detalls…
Una obra que ens parla d’un home que es veu negre, i que només pot acabar d’una manera: FOSC.
