Al teatre Akadèmia hi podeu veure Paradise, un text de Kae Tempest que reescriu la tragèdia de Sòfocles.
Anem a pams. No calia la reescriptura. El text de Sòfocles és prou intents com per voler-hi donar una altra volta i, si es fa, cal ser molt curós. Les aportacions de Kae Tempest no hi aporten res i fan, més aviat, molta nosa.
Paradise al Teatre Akadèmia: una posada es escena preciosa i poètica
L’escenari és bellíssim. Un espai negre, fosc, ple de branques nues d’arbre i algunes pedres grosses. Res més. La fusta i les pedres semblen tenir vida pròpia damunt del negre pregó que tot ho envolta.
La història que ens expliquen (o que intenten explicar) és la història que Sòcrates va escriure sobre Filoctetes, un heroi grec que, a causa d’una ferida al peu que se li va infectar, va ser abandonat a l’illa de Lemnos. Al desè any de la guerra de Troia, Odisseu el va a buscar perquè una profecia diu que només guanyaran la guerra si Filoctetes hi lluita.
Odisseu, que sempre és el que s’apunta a tots els mulladers de la Guerra de Troia es fa acompanyar pel fill d’Aquil·les, Neoptolomè. Dos homes completament diferents: l’un és «l’Astut Odisseu». L’altre és un home recte amb grans valors i fortes conviccions. Odisseu ha de convèncer a Neoptolomè perquè faci servir l’engany perquè Filoctetes accepti tornar a lluitar.
Les contribucions de Kae Tempest no milloren l’argument…
Això seria l’argument original. Les contribucions de Kae Tempest no milloren en res l’argument de Sòfocles ni tampoc hi afegeixen res que el faci ser més intens del que ja era abans.
L’obra de Sòfocles fa que, en escena, la lluita interna per l’honradesa de Neoptolomè brilli davant els enganys d’Odisseu. Que el dilema entre la força bruta i l’ús de la persuasió ens facin canviar d’opinió i ara ser més propers a Neoptolomè, ara a Odisseu. I també veiem la lluita interna de Filoctetes, l’heroi grec, amb els valors implícits grecs, que sap que ha de superar l’odi a Odisseu per complir amb un deure diví.
A Paradise això no s’hi veu. Es veuen uns personatges indecisos, que dubten contínuament, que no mostren els valors intrínsecs dels herois grecs.
La direcció de Moreno Bernardi ha fet un espectacle visualment bonic
La direcció de Moreno Bernardi ha fet un espectacle visualment bonic però que aporta poc. A més, quan veiem un escenari buit i despullat, pensem que el text és molt important.
A Paradise, el text, la columna vertebral de l’espectacle, es perd perquè els actors parlen sovint alhora. O bé una dona parla en anglès mentre una altra fa la traducció simultània al català i, de fons, la resta d’actors canten.
La idea és bona. El resultat és un guirigall inintel·ligible.
Música en directe, en anglès i sense subtítols
Les cançons, en anglès i sense subtítols, podrien ser una gran aportació al muntatge. Però no s’entén el que diuen. Si són importants, s’hauria de saber què diuen per entendre la seva importància. Si no ho són, per què les canten? Això sí, el cor de noies canta estupendament bé. Si no sabeu anglès, no entendreu ni un borrall, però gaudireu de la interpretació vocal.
A escena també hi ha un violinista. Les dones formen un cor (a l’original de Sòcrates és un cor de mariners)… què hi fa un home en el cor de dones?
Les imatges projectades al fons entre escena i escena, en una mena de foto finish dels actors, són molt boniques. Són fotografies de cares de persones… de l’Àfrica?… que apareixen sense cap explicació. Lemnos està situada prop de la costa de Turquia. Les fotografies no sembla que tinguin cap relació ni amb Troia ni amb Grècia ni amb Lemnos.
Un bon disseny de vestuari i d’il·luminació acaben d’arrodonir la bellesa visual del muntatge
Els actors fan el que poden. Mal dirigits, semblen un cor de rondinaires, cansats. Els protagonistes no transmeten ni la ràbia ni el dolor que pateixen. Destacarem a l’Albert Muntané, en paper de Neoptolomè que, a estones, ens fa arribar el dilema moral que l’ha obligat a fer Odisseu.
La resta són una bona mostra del que és tenir una mala direcció d’actors que no sap aprofitar els professionals de què disposa: Zúbel Arana, Maria Estela, Núria Dalmau, Uri Guillem, Sara Palomo Kokbøl, Roger Sahuquillo i Aina Serena.
Paradise, al Teatre Akademia, és un intent fallit (i completament innecessari) de portar al segle XXI una tragèdia atemporal que ha sobreviscut més de 1500 anys sense que hagi calgut canviar-li una coma per ser punyent i viva. Paradise és un espectacle preciós on la bellesa visual aixafa el text. Un intent de ser original que no aporta res.
- El que m’ha agradat més: l’escenografia de Moreno Bernardi.
- El que m’ha agradat menys: la direcció escènica, la superposició de diàlegs que fan inintel·ligible el text i, sobretot, la direcció d’actors.
