Crítica de Nicolás Larruy
Consulta aquí les obres de teatre a Barcelona
Nota: 10
Premis i castigs és una de les obres de teatre de Barcelona que han tornat després del seu èxit al Grec 2015. També és una classe d’interpretació oberta al públic. És el primer que sabem. Una salutació cordial, una benvinguda i l’explicació del que veurem. I ens trobem davant d’uns actors, que interpreten uns personatges, que interpreten uns personatges, que interpreten uns personatges. Tres nivells de teatre dins del teatre. I cada nivell és diferent. Ens trobem el clixé, la caricatura portada al límit. Ens trobem els actors que aplaudeixen els companys que fan bé els exercicis. Ens trobem els actors dins l’exercici interpretant un altre paper. És un exercici de virtuosisme i, a cada nivell, veiem les diferències. Sabem on som perquè ens ho ensenyen molt bé. No hi ha possibilitat de confusió. Sabem si fan un exercici, si no el fan, si interpreten sobre la interpretació…
Joan Miró va dir “He dedicat tota la meva vida per aprendre a pintar com un nen”. I en alguns moments ens trobem aquest esforç. Actors professionals que sobreactuen i exageren, que més que interpretar, es posen màscares i fan un mal dibuix d’un personatge. Però fan molt bé el joc de “fer-ho malament”. Ens ho creiem. I ells accepten que ens ho creiem. És teatre.
Un escenari blanc, amb pocs elements de decoració entre el negre, el gris i algun marró fosc. Elements que semblen dibuixats sobre el blanc que hi ha al terra i a les parets, com un dibuix de tinta xinesa. Tota l’escena il·luminada, tota blanca. Vestuari sobri. Com de principis de segle XIX. Camises blanques i vestits negres. Com els elements de decorats. Només hi ha una nota de color: el vestit rosa, molt modern, de l’ajudant que no és a escena, però intervé alguna vegada.
No hi ha focus, no hi ha punts d’atenció. Els punts d’atenció són els propis actors. La música és puntual, per reforçar el ritme d’alguna de les escenes que ens representen dins la seva representació.
Unes interpretacions que no deixen indiferent. Els actors juguen amb nosaltres, juguen amb ells, juguen a què ens ho creiem, juguen a què s’ho creuen, o deixen de jugar i interactuen entre ells, com si el públic no hi fós… o si però passen de nosaltres.. Un joc que ocupa tot l’espai, amb moviments mil·limetrats i coreografiats amb elegància. Una classe magistral d’interpretació en tots els sentits.
I per acabar…. tot és mentida. Tot és un assaig. I arribem al quart nivell. Els actors, que interpreten uns actors, que interpreten uns actors, que interpreten uns actors… un joc del gat i la rata que no s’acaba mai. Magistral.
