Crítica: #PuertasAbiertas al Romea

Consulta la cartellera de teatre de Barcelona

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Paris. 13 de novembre de 2015. Un grup de terroristes islamistes atempten contra civils amb bombes i pistoles. Vuit accions simultànies. 150 morts, 90 a la sala de concerts Bataclan. La campanya solidària de twitter #portesouvertes convida la ciutadania a acollir les persones que no poden tornar a casa perquè el transport públic no funciona. Han quedat atrapades al centre de la ciutat, lloc de la massacre. Un dilema. Què fer? Tancar-se a casa mentre passa la tràgica nit o obrir la porta a un desconegut? I si és un terrorista?

Aquest és el punt de partida de #PuertasAbiertas que podeu veure al Romea, escrita per Emma Riverola, dirigida per Abel Folk i interpretada per Cayetana Guillen Cuervo i Ayoub El Hilali.

La por i desconfiança entre dues cultures que comparteixen país (francesos i musulmans) i el sentiment nacional són els temes centrals de #PuertasAbiertas. Què hi ha de veritat rere d’alguns tòpics sobre l’islamisme? Són i se senten francesos els ciutadans d’origen musulmà de segona generació? Per què atempten contra els seus conciutadans? Com ho viuen els musulmans que són també francesos de ple dret però es veuen criminalitzats per la seva religió?

#PuertasAbiertas planteja moltes qüestions sobre la convivència entre francesos i musulmans

Aquestes són algunes de les qüestions que centren la conversa entre Julie (Cayetana Guillen Cuervo) i Faluc (Ayoub El Hilali) però que no ofereixen resposta. Ens quedem amb la sensació d’haver rascat només la superfície d’un gran conflicte que té moltes dimensions, no només religiosa sinó també política.

La Julie ha respost a la crida del hashtag oferint casa seva com a refugi. Un acte de generositat ple de riscos que no sabem com acabarà. Ell és un mentider compulsiu però ella té molt a amagar. Tots dos guarden secrets que poc a poc anirem descobrint perquè no són tan diferents com es pensen. De fet, només són dues persones amb por.

Una interessant posada en escena, plena de símbols

L’escenografia i la posada en escena són plens de simbolisme. El gran cub que ocupa l’escenari permet veure en el seu interior imatges dels atemptats i simula ser la llar de Julie. Els llums de neó que l’envolten alternen els colors de la bandera francesa (blanc, blau i vermell). El te representa l’hospitalitat i el vi, l’amistat. Així mateix, els moviments de Julie i Faluc en l’espai escènic resulten força interessants. Si bé al començament mantenen una distància intercorporal superior a l’habitual i contraposen la seva postura, la proximitat és cada cop més gran. Com més saben un de l’altre, més a prop estan. Passa el mateix amb les cultures?

La interpretació de Cayetana Guillen Cuervo és correcte però trobem a faltar intensitat en el personatge que interpreta Ayoub El Hilali. El tràgic atemptat i la gravetat del conflicte donen per molt més. L’ambient volgudament fosc i unes actuacions massa contingudes que en el cas de Cayetana Guillen Cuervo no li permeten brillar, fan que l’obra no aconsegueixi emocionar-nos.

L’obra perd força en la segona part

Com diu el director de l’obra Abel Folk en el dossier de premsa, d’entre les funcions del teatre destaquen promoure el debat, agitar (consciències) i emocionar. La primera part de l’obra compleix les dues primeres però perd força i consistència, com el suflé, en la segona que pren un to romàntic amb alguns tocs d’humor que no convenç i resta força a l’intens diàleg inicial entre Julie i Faluc.

L’àgil text d’Emma Riverola reflecteix bé els problemes d’identitat nacional que viu França: “Vosotros los musulmanes…” (Julie), “Yo tengo tanto miedo como tú” (Faluc) o “Aquella noche también morimos nosotros” (Julie). Aquella tràgica nit vam perdre tots.

#PuertasAbiertas parla de violència, mort, convivència i conflicte, tolerància/intolerància, d’identitat nacional … Qüestions bàsiques per al futur de la Humanitat que queden sense resposta i que haurem d’afrontar entre tots si no volem arribar a l’extinció com a espècie. Una obra que planteja una temàtica que dona per molt però que no acaba de convèncer a causa d’unes interpretacions discretes i la barreja d’elements.


  • El que més m’ha agradat: els elements simbòlics i el moviment dels actors en l’espai escènic.
  • El que menys m’ha agradat: la pèrdua de força en la part final de l’obra.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *