Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10
Consulta la nostra selecció de teatre a Barcelona
L’obra de teatre Ser-ho o no, per començar ens retrata un món que ara és força desconegut, un món en el que els veïns encara parlen entre ells, encara que sigui al replà de l’escala. Un món en què la gent té temps per una conversa, encara que sigui al replà de l’escala. Una escala sense ascensor on dos veïns passen de la salutació educada (“Com va? Com va?”) a una discussió que cada cop va més enllà del que seria una conversa entre veïns, en un joc de preguntes i respostes. Una conversa on tots dos homes, al mateix temps que pregunten i responen l’altre, s’acaben fent preguntes a si mateixos i buscant-ne les respostes sobre aquells temes que, des dels inicis dels temps, han fet cavil·lar la humanitat:: qui som, què hi fem aquí, on anem…
Un replà d’una escala antiga. No d’aquelles modernes, lluminoses i impersonals. Una escala amb les parets brutes de tant passar-hi les mans, mentre es pugen o es baixen. Un replà ampli, fet perquè la gent s’hi trobés. Un replà de veïns, per als veïns. Un punt de trobada, fins i tot amb un petit banquet, on els veïns poden fer petar la xerrada.
Els dos veïns, el del quart, en Josep M. Flotats, jueu, i el seu veí del tercer, l’Arnau Puig, que no és jueu, es van trobant, de vegades per casualitat, de vegades perquè és busquen, per parlar, per aprofundir en el tema del judaisme. Els canvis d’escena, amb una fosa en negre i una música amb aires francesos, i les diferents il·luminacions per marcar diferents hores del dia, ens acompanyen en aquesta descoberta del jo. El vestuari de n’Arnau Puig, que va evolucionant amb l’obra, també marca diferents punts d’inflexió. Un vestuari que passa d’informal i casual a ortodox, davant del vestuari de Josep M. Flotats, sempre elegant, però sense cap connotació religiosa.
El jove pregunta. Vol saber què és això de ser jueu. Bé per curiositat o bé o perquè és una de tantes persones que han crescut sense cap referent humanístic i espiritual i ara potser vol saber que és això de tenir aquesta faceta més transcendent. Busca en el judaisme el que altres busquen en el cristianisme, el budisme, el reiki o qualsevol altre corrent espiritual o pseudo-espiritual. I sembla que es decanta pel judaisme per una qüestió pràctica, perquè té un veí que és jueu i podrà fer preguntes i obtenir respostes de primera mà.
A aquesta obra de teatre de Barcelona coneixem a dos homes molt diferents. El veí del quart, en Josep M. Flotats, parla en un català correctíssim, acuradíssim, amb un vocabulari ampli i afinat. El veí del tercer, l’Arnau Puig, té un català més bàsic, més simple, com si no dominés ni la seva pròpia llengua. Tots dos amb bagatges culturals molt diferents. El veí del quart és un home culte. El veí del tercer té mancances bàsiques. El llenguatge defineix com es veu el món i quin abast en tenim.
El veí del quart és un home educat, mesurat i molt correcte que, malgrat tot, sempre té un deix d’ironia i sornegueria quan respon les preguntes del seu veí. El veí del tercer és un noi fatxenda que sembla un milhomes però que, en realitat, s’amaga rere les faldilles de la seva dona. “La meva dona pregunta… la meva dona vol saber… la meva dona té curiositat per… “ I el veí del quart, amb molta educació i moltíssima ironia, li respon “digui-li a la seva senyora…” Sempre incisiu.
El veí del tercer, sempre darrere “la meva dona”, comença plantejant un seguit de tòpics sobre els jueus… per acabar complint els tòpics. Passem de “entre veïns cal ajudar-se” a “entre jueus cal ajudar-se”.
En un joc de preguntes àgils i intel·ligents, l’autor d’aquest espectacle ens presenta la seva visió del món, però no ens intenta convèncer de res. Toca els temes més delicats amb molta intel·ligència. Com una medusa que ens passa fregant lleugerament però ens deixa una bona picada, Jean Claude Grumberg ens deixa anar, com si res, els temes més escabrosos i acabem trobant-nos el cap ple de preguntes.“Sóc jueu i sóc ateu”, “sóc jueu com jo vull ser-ho, no com digui la seva senyora o el rabí americà” diu el veí del quart. Cadascú tria el que vol ser. O el que ens deixen ser.
Les dues interpretacions d’aquesta obra de teatre de Barcelona són brillants. Arnau Puig interpreta molt bé el veí del tercer, fatxenda, agressiu, ignorant, buscabregues de boca… que mai no acaba de saber si el seu veí se’n fot d’ell o realment li està donant un cop de mà en la seva recerca. Un veí que sembla que es mengi el món però, a l’hora de la veritat, sempre justifica el que fa perquè és la seva dona qui vol saber i ell només fa el que li mana la seva dona.
En Josep M. Flotats, en una interpretació excepcional, ens mostra una persona educada, molt culta. Una persona que ha viscut molts anys i ha viscut moltes barbaritats (“cal un altre infern per als jueus?”) . Un home que acull el seu veí i les seves preguntes amb un cert aire divertit i que, en cada paraula que diu destil·la un humor molt càustic, ironia i sornegueria, amb gestos mesurats que, de vegades, semblen estudiats per incomodar el seu veí, i un posat burleta que no deixa estar ni quan es saluden “com va?”. Una interpretació en què se’n riu del veí del tercer i també se’n riu d’ell mateix.
Ser-ho o no és una comèdia plena de vidriol. Molt ben dirigida. Excepcionalment interpretada. Una comèdia intel·ligent que ens fa bullir el cap de preguntes i relativitzar posicionaments.
