Simone. Sala Muntaner
Nota: 6 sobre 10
Parlar de diferències de gènere no és nou. Els exemples de discriminació sexual, bretxa salarial, violència masclista, dones “florero”,… són habituals però, malgrat els intents per trobar la necessària i obligada equiparació, encara queda molt per fer.
Davant d’aquesta situació “la naturalesa reacciona i activa els mecanismes de defensa per recuperar l’equilibri perdut” com podem veure a Simone, escrita per Daniela Feixas i dirigida per Ramón Simó. Com? us preguntareu. Ara ho explico.
A Simone la naturalesa reacciona per retrobar l’equilibri perdut
El ministre de justícia, Simó Ruiz Bargalló – impulsor de mesures legals contra l’avortament i el matrimoni homosexual – de sobte es converteix en dona (l”ocellet ha volat”). Sembla com si la natura l’hagués volgut castigar per l’impuls del paquet de mesures legals discriminatòries.
Simone (Tilda Espluga) – ara en cos de dona – no pot anar al Parlament on just avui s’aproven aquestes lleis i s’amaga en l’habitació d’un hotel des d’on truca a l’Iris (Daniela Feixas), una madura prostituta que li deu un favor. Poc després entra en escena la seva dona Rosa (Anna Güell) que ràpidament s’adona del perjudici que el fet suposa per a la carrera política d’en Simó i en la seva. Ella també té aspiracions i rumia una manera de desfer-se del seu marit.
Les influències en l’obra són diverses. Per una banda – com es desprèn del títol – d’una de les precursores de feminisme, Simone de Beauvoir, que en el seu llibre “El segon sexe” (1949) diu “No has nascut dona, t’han fet dona” i ens parla de la rivalitat de gèneres com un constructe social sense cap fonament fisiològic. Per una altra, d’Alberto Ruíz Gallardon que en el moment d’escriure-la acabava de presentar la proposta de llei de l’avortament i el llibre de Virgínia Woolf Orlando en què el protagonista també es converteix en dona.
Simone és una comèdia que ens parla de poder i gènere
La metamorfosi de Simó en Simone dóna peu a la reflexió sobre el paper de les dones en la societat actual. “El tema més clar de Simone és com el gènere et determina socialment. La part biològica és important però els comportaments venen condicionats per raons culturals”. En aquesta obra, a més, ser dona sembla un càstig que suporta més de la meitat de la població. “Sóc una dona, això no és delicte”, ens diu Simone.
Simone ens ofereix una visió femenina del món en què ser dona és una mena de malaltia que amenaça d’estendre’s posant en risc la supervivència de l’espècie i que inhabilita les dones per ocupar càrrecs de poder. En aquest punt no podem evitar que ens vingui al cap la campanya de sensibilització social #OnSónLesDones i ens preguntem: No havíem dit que no hi ha raó fisiològica que ho justifiqui? Per què ho permetem, doncs?
Simone/Sala Muntaner
A través dels petits monòlegs que les tres protagonistes adrecen al públic descobrim diferents formes de viure la feminitat. Simó, amb desconcert i terror, perquè s’adona que les seves aspiracions polítiques han desaparegut. L’Iris, amb empatia, perquè ella sap molt bé què és ser dona i viure sotmesa als homes. La Rosa, amb indignació, perquè amaga la seva ambició a l’ombra de Simó i ara veu amenaçat el seu status quo. No està disposada a consentir-ho.
Parlar sobre la igualtat de gènere sempre és d’agrair i suposa un pas més per aconseguir l’equiparació entre homes i dones però l’obra no acaba de funcionar. L’argument és fluix, el text en clau de comèdia convida a riure sense aconseguir el resultat esperat i la interpretació principal no convenç.
El paper de Simó/Simone és complicat perquè ha de fer creïble un personatge masculí (el prototipus de macho alfa) condemnat a viure en un cos de dona. Tot i que Tilda Espluga intenta mostrar-nos aquesta contradicció de sexes, no se’n surt i el personatge resulta exagerat i poc creïble.
Dades tècniques de SIMONE – Sala Muntaner
- Autor: Daniela Feixas
- Direcció: Ramon Simó
- Intèrprets: Tilda Espluga, Anna Güell i Daniela Feixas
- Producció de Q-ars Teatre
