Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8 sobre 10
No et perdis la nostra selecció de les obres de teatre a Barcelona
Soliloquejar amb algú es una obra de teatre de Barcelona que es pot veure a La Seca Espai Brossa.
Sis personatges, tres homes, tres dones, que coincideixen en un parc. Passen pel costat els uns dels altres i sembla que no tenen res en comú. Llevat de l’interès que els desperta un rodamón que s’ha instal·lat al parc i que els atreu com un imant.
Una dona que està sola i vol fugir de la seva solitud. I busca desesperadament alguna cosa que la permeti escapar-se de la seva vida. Però que no és capaç de moure un dit per aconseguir-ho. “Jo també necessito aquella sensació de llibertat”. Dos nois joves, dos ni-nis, amb cap interès per no res, que maten les hores al banc del parc somiant en súper herois. “¿Hacemos algo? Ya lo estamos haciendo.”
Aquesta obra de teatre de Barcelona també ens presenta a una parella que busca una abraçada i que, quan és el moment de fer-la i rebre-la, no és capaç d’adonar-se’n. “Abraça’m” “És que parlo massa”. Una noia que vol viure, jugar, córrer, riure, que viu la vida dels altres que li entra per la finestra… i que no pot viure. “Si baixés al parc…desitjaríem… faríem… jugaríem… berenaríem…” Tots ells estan en una espiral que va donant voltes sobre si mateixa. Sembla que avancin però no avancen gens. Al centre, com un sol que els atrau i els rebutja alhora, el rodamón.
Un espectacle que fa pensar. Ens va pensar en el que volem, com ho volem i en el que fem o deixem de fer per aconseguir-ho. O en com ens conformem i busquem excuses per no fer res. Els personatges ens van parlant directament, amb el micròfon a la mà, com per assegurar-se de què els sentirem i així els escoltarem. Mentre parlen, la resta es queda gairebé immòbil. La vida s’atura quan un s’expressa. Les històries es barregen i s’emboliquen.
Un banc i una paperera ens situen al parc. Un joc de llums i la música ens situen en una discoteca. L’ambientació està molt ben aconseguida. El vestuari dels personatges ens els dibuixa d’entrada. Endevinem qui són i com són. S’han vestit així perquè la roba els representa. No són tribus urbanes. Però gairebé…
A Soliloquejar amb algú també ens trobem amb una interpretació convincent que ens fa conèixer qui és qui. No hi ha dubtes. La dona solitària amb por d’avançar, els dos joves ni-nis que viuen el present i no volen créixer, la parella que busca ser estimat però que no sap veure quan ho troba. La noia que vol viure i no pot. I el rodamón. Que sembla que no vol res, que ja està bé com està. Música i efectes sonors en directe aporten un plus a aquest espectacle de petit format.
Un espectacle a Barcelona sorprenent, del que cal no perdre’s ni una paraula des de bon començament. Hem d’estar atents a les diferents històries que ens planten al davant, que es barregen, s’enreden i es desenreden… Un muntatge original i captivador.
